Highlanders

Joan Perucho va escriure «Estimo Gandesa. És agresta i viril» (Fulls de Frontera, 2003). Poques definicions he llegit més perfectes d’una localitat i un paisatge. Servidora sent la mateixa fascinació per Gandesa i, en general, la Terra Alta, tan heterogènia i espurnada de pobles d’una bellesa nua extraordinària. 

Feia temps que no m’hi arribava i dijous passat, molt amablement convidada per la biblioteca municipal a xerrar d’una de les meves novel·les, vaig recordar com m’agrada la seva puresa tant de formes com de fons, constructe de llur gent. 

No són els seus edificis regis i els fills del modernisme industrial –amb la imponent i emblemàtica obra de Cèsar Martinell– allò que més m’impressiona sinó els espais balders entre ells com a paradigma d’aquesta puresa que traspua la vila sencera. 

Una voluntat d’amplitud escassa a les nostres contrades, conseqüència d’un esperit gran i lliure en harmonia amb una comarca basta en emocions geogràfiques com tan bé acunya en Jordi Sacasas a la seva web Geografia de Catalunya. 

Atès que cada dia hi trobo menys sentit a viure apilats, cosa antinatural física i mentalment, a Gandesa sento que hi puc respirar fort i millor. La baixa densitat de població de la comarca també és aire pels pulmons en contrast amb l’atmosfera insalubre i sorollosa, viciada, de les nostres atapeïdes ciutats i àrees metropolitanes. 

I Gandesa, amb tots els serveis en tant que capital, és avui la combinació perfecta. Una qualitat de vida excepcional, gent potent i amb cos –com els seus vins– que conserva l’art del savoir vivre i la joia existencial de veure canalla pel carrer que no ha de patir els vehicles tothora i altres xacres contemporànies pitjors.