A la Savinosa, no res
Aquest títol pot portar a engany. Algú pot pensar que és l’enèsima lamentació pel no ús d’aquest espai, o també es pot prendre per una al·lusió sarcàstica a aquest fet i sobre els projectes actuals. Però és tota una altra cosa: és la petició expressa que quedi així, que no s’ocupi de nou. Que les restes dels edificis del que fou un dia preventori desapareguin i es retorni l’espai a un estat natural. Pot sobtar això, després de tants anys veient projectes fallits, uns més benintencionats que d’altres, i després de tantes demandes d’activitat, potser algun cop dels qui signem aquestes línies –l’hemeroteca és allí per a qui vulgui– a la vegada que cal recordar veus –Arga Sentís, o Lluís Gurrera– que ja proposaven el que avui diem. Però creiem que això és el millor per a la Savinosa i per a Tarragona. I ho fem reconeixent que el darrer projecte sobre la taula és, potser, el que més recull el destí d’equipament de la finca, per l’absència de pretensions lucratives en l’àmbit privat, com havíem vist no fa gaire. Gràcies, de veritat, però tampoc.
Fem una mica d’història. L’espai de la Savinosa, l’antic preventori antituberculós, és una finca de prop de 63.000 m², qualificada d’equipament, i de propietat de la Diputació de Tarragona. La qualificació d’equipament fa que qualsevol ús possible sigui d’entre els que preveu el planejament general de Tarragona –ara les Normes– com ara Administratiu, Educatiu, Universitari, Cultural, Lleure... Ja es veu per on van els trets: usos d’interès general per a la ciutadania.
En aquest punt, anem a un altre element de l’equació: els edificis. El que queda de l’antic preventori no s’aguanta. Podem fer totes les lamentacions que vulguem sobre la manca de manteniment, i que si, quan va cessar aquell ús, s’hagués fet el que fos, ara no estaríem així... Segur. Però la realitat és la que és, i reutilitzar aquelles ruïnes suposa, per una banda, una despesa enorme, i, per l’altra, limitar-se al que donen de si. Recordem que la darrera proposta de modificació del POUM ja preveia reordenar els volums, amb un augment considerable, el que suposava, de forma tàcita, la substitució de tota o de bona part de les restes.
I aleshores ens preguntem: si aquests edificis –el que en queda– no hi fossin, si la finca estigués neta del tot, ens plantejaríem d’utilitzar-la i construir-hi un equipament amb trenta o quaranta mil metres quadrats de sostre? O bé consideraríem la conveniència, la necessitat, de mantenir la finca neta d’edificació? I això no és incompatible amb pensar en el manteniment parcial, simbòlic, d’algun edifici o part, per al record del perfil que van conèixer unes generacions tarragonines. Però la costa tarragonina ja està prou malmesa, i no ens podem permetre perdre sis hectàrees i mitja naturals, netes, al servei del lleure de la gent. Més encara si el que s’hi proposa ara –que, repetim-ho, com a equipament públic és millor que propostes anteriors– és també un equipament que pot anar en un altre emplaçament, més urbà i més accessible. Els equipaments com els que es proposen allí són l’ocasió de fer ciutat, no de generar mobilitats obligades poc sostenibles.
Aquesta opció, renunciar a edificar i recuperar un espai natural, ens permet començar a conjugar dos verbs absolutament necessaris en l’urbanisme que hauria de regir a Catalunya: desurbanitzar i renaturalitzar. Guanyem la Savinosa com un espai verd, al servei del lleure de la gent, amb el camí de ronda, amb arbres i gespa. Seria, aquest, el millor equipament per a la finca i per a la ciutat. A la Savinosa, res més.