Un català de talent global

A la taula d’en Bernat, qui no hi és no hi és contat. Per causa d’un compromís ineludible em passà per alt la presentació al Museu d’art Modern del llibre Roma -El mapa de la memòria- Els diaris de J. Nogué Massó d’en Joan Sendra i Mestre. Apagant el foc lent de l’ensopiment aquell dissabte hi vaig anar, trobant-me l’exposició dels seus diaris personals. Sense temps, el pessigolleig personal em demanava dur a terme la captació que mereixia tot allò. Així que m’endugué el llibre per devorar-lo tranquil·lament però ansiós.

Per aclarir-vos qui era Nogué Massó, em giro i obro el meu particular Internet l’Enciclopèdia Universal Espasa-Calpe, (Cent trenta volums) i a la pàgina 969 del volum 38 i apareix Nogué Massó, Pintor espanyol, Santa Coloma de Queralt (Tarragona) Escuela de San Fernando. Becado por la Real Academia de Roma. Premiado con medallas en las Exposiciones Nacionales los años 1901, 1906 y 1919, i detalla els quadres més coneguts. Amb els ulls emboirats diré per quin motiu tinc Noguè Massó instal·lat en l’altar i santuari més preuat: L’any 1956 hi vaig tenir una relació personal llarga i profitosa.

A la sobrietat de l’enciclopèdia vull afegir-hi el meu humil homenatge al gran pintor retratista i paisatgista de nivell europeu. Professor d’art, indissoluble i sorprenentment involucrat en la seva passió per la música i el cant líric, cosa que el qualificà com un català de talent global. Si us plau, us recomano visiteu l’exposició que conjuntament amb les seves vivències íntimes inclou els quadres Sortida de sol, L’esfinge de Roscof i L’oli del Tonto dels primers anys del segle passat. L’exposició passarà, però si us agrada la mestria pictòrica cal veure el llibre de Joan Sendra. Conté quantitat demostrativa de l’art del nostre preuat Nogué Massó que al temps defineix l’esperit d’una època.

Obert a l’horitzó de la meva infantesa de tretze anys, encuriosit de l’art l’any 1949 em portà a l’Escola D’art encarant ser l’escolar més jove. Arribant al tercer curs com l’únic alumne i amb bones qualificacions, vaig trobar-me altament premiat tenint de professor J. Nogué Massó, d’evident ancianitat però mantenint tot l’enllumenat vigorós i l’apassionament per l’art. Fou tot un curs gaudint-me de la seva categoria europea de mestre i afanant-me com una esponja vaig rebre intensament els seus consells magistrals, sensibles i excitants, que per causa del limitat espai no puc descriure. Encara el veig al primer pis de l’aula de tercer de les tres balconades –on ara és el Museu– com sempre per a mi sol. Malgrat el sedàs passat de la meva vida no oblido el seu emotiu comiat: «Tu portes dins l’art, no cal ensenyar-te més». Dies després dos moviments d’intensitat, m’arribà la brillantor d’un futur i al temps l’abatiment de la foscor: Per la recomanació del mestre Nogué, la beca d’estudis a Itàlia que m’atorgà la Diputació fou refusada pels meus pares amb aquell amarg «a la llarga aniries per allí sol com un perdulari». No els van convèncer ni les reunions amb Nogué Masó i el director Lluís Saumells.