Organismes internacionals en crisi
Els recents conflictes bèl·lics a Ucraïna i al Mig Orient, posen en evidencia la nul·la existència de ‘discursos públics’, conjunts, per part dels líders de torn, a tots els nivells, que el que fan és posicionar-se en funció de la seva situació personal o ideològica, per damunt del que hauria de ser una resposta unànime, fruit del seny i l’objectivitat a desitjar per la ciutadania.
Des d’una visió general, podrien acceptar-se les discrepàncies, si això deixes pas a una opinió global, que neixes de la síntesi de la lògica dels fets, malauradament, el que veiem son opinions contraposades, on els diferents blocs de poder’polític i econòmic globals, van a la seva, oblidant-se de les víctimes i les conseqüències que, per la gent, suposa la conseqüència directa de qualsevol enfrontament per la seva supervivència diària.
Em pogut veure, sobre la nostra realitat quotidiana, com les conseqüències de la guerra, en sí mateixa, suposen sacrificis per una ciutadania que cada cop pot entendre menys les raons d’uns i altres, i els suports, explícits o no, al respecte.
Davant el mapa objectiu, podríem entendre els plantejaments d’uns i altres, fins i tot, podria fer-se l’esforç de validar els interessos contraposats, el que no és de rebut, és que no existeixin organitzacions globals capaces de buscar i incidir, amb contundència, quan els oposats traspassen determinats límits inapel·lables. És aquí on la cosa comença a trontollar, doncs podem veure que la capacitat d’influència d’aquests organismes internacionals és menys o res, a efectes pragmàtics, malgrat la bona voluntat i la implicació dels seus representants, que poden veure com els seus crits de responsabilitat queden aparcats en funció de l’interès particular dels que es troben enfrontats i qui els dona suport.
Desprès de la segona gran guerra, la societat va pensar que la creació d’institucions, a nivell mundial, podrien evitar noves temptacions bèl·liques, i es van constituir formules al respecte en una vocació d’entesa comuna; passats uns anys, el bons auguris han quedat en entredit repetidament, inclús avui, podem veure com la seva veu, té poca incidència pràctica a l’hora de marcar límits pels enfrontats.
La impotència dels organismes internacionals, que crec que ja és assumida per la comunitat internacional, com un fet evident, fa que la seva vigència no tingui cap valor electiu, i el que és més greu, la seva pervivència ha entrat en una via de caducitat, més o menys propera.
Certament, es fa difícil imaginar el ressorgiment de noves formules que puguin superar el moment que vivim al respecte del problema, però no estaia de més començar a pensar-hi, ja sé que les potències voldran escriure aquest futur i que la majoria d’Estats son purs satèl·lits, amb poc que dir, però si no es fa l’esforç de manera urgent, l’existència de confrontacions, potser serà un càncer sense límits, que no només afectarà a petites lluites, sinó que arribarà a cotes insospitades.
És evident que el que esmento és un debat complicat i incontrolable en el temps, però imprescindible per la nostra pervivència, continuar en la línia vigent, ens posa en mans dels que realment mouen els fils, en funció del seu interès puntual, on els negocis globals dicten la seva formula per sobre de qualsevol altre raonament. El marc objectiu, és el que és, i per molt que donin quota de pantalla, els organismes internacionals estan caducats, i seran altres els que decidiran per tots nosaltres.