Filibusterisme social

El concepte filibusterisme, suposa una tàctica parlamentària, de caire obstruccionista, que el que busca és posar pegues i retardar els debats importants, és a dir, el que calgui per evitar discutir i votar determinats assumptes, i si passem al món real, podem veure que el tema és general en les discussions socials reflectides en confrontacions verbals que, de manera teledirigida, sembla, que imposen determinats punts d’actualitat, purament subsidiaris per evitar que els mitjans abordin les qüestions de transcendència.

És evident que la formula que plantejo, no és monopoli de cap opció política o econòmica, sinó que cadascú intenta imposar motius de polèmica intentant difuminar altres debats que poden tenir costos de tot ordre, ja sigui de caire polític, o d’incidència econòmica.

No entenc que pugui ser de rebut que com ciutadans veiem que el món mediàtic centralitza la seva voluntat de polemitzar en qüestions anecdòtiques, que poc interessen i a la que se’ls dona un marc de transcendència que no tenen des de cap visió objectiva; podem veure, en el dia a dia, programes d’entreteniment sense cap més desig que passar el temps, encara que subsidiàriament se’ns pugui vendre un model de convivència, evidentment allunyat de la pròpia subsistència de la majoria de ciutadans.

Què poc podem creure o escoltar discussions televisives o radiofòniques, on els intervinents opinin lliurament o parlin de temes que si afecten a la gran majoria de la ciutadania, en un exercici d’autisme induït; no buscant donar respostes als grans problemes globals que necessiten respostes mundials i que si no es fa el que toca, ens podem posar en un espai de conflicte directe amb repercussions de tot tipus.

Suposo que el fàcil és comentar anècdotes o plantejar-nos programes de passatemps, obviant l’important i quedant-nos en l’intranscendent, inclús aparcant, escandalosament, els problemes vitals, ja sigui perquè no es tenen respostes, o la seva potencial repercussió de caire electoral està subjecte a les pressions de tot ordre, amagant les contradiccions o maquillant el que s’ha dit i ara es fa.

En qualsevol cas, aquesta formula de fer, el que sí garanteix és que la pròpia relació en societat neix trucada, i la pròpia llibertat es pot veure hipotecada en funció d’una estratègia, de no sé qui, on les mitges veritats són les que realment valen per crear determinats estats d’opinió.

Si baixem al nivell local, podem veure com estratègies de futur, es parlen però no es concreten i, el que és més emblemàtic, es deixen de costat, pensant, per part d’alguns, que no parlar-ne es garantia de l’oblit; així, a casa nostra, només puntualment, es plantegen decisions com la inversió a ‘Salou’, la necessitat d’infraestructures de Justícia, oblidades repetidament o, fins i tot, la necessitat imperiosa d’inversions vitals pel territori ineludibles; en una manera de fer que suposo té els seus interessos.

Tornant a la meva primera reflexió, qualsevol societat democràtica, hauria de poder discutir de tot, però especialment quan el que parlem és vital pel nostre demà, en un món complicat, on la manipulació i la incapacitat d’alguns, el que volen és amagar la seva nul·la capacitat per oferir respostes en positiu, i que ens porten a la intransigència de manera definitiva, sense cap més decisió a nivell europeu o global.