Temps difícils, de desorientació

Recordo el dimarts 11 de setembre del 2001, veient per televisió en directe com a NY un primer avió s’estavellà en una de les Torres Bessones i, tot seguit, un altre avió a l’altre torre. Un terrible atemptat executat pel grup terrorista Al Qaeda.

La humanitat fins aquella data havia tingut diverses experiències impactants, però aquell fet, per a mi, va ser d’una desorientació global. «Ja res serà igual», vaig pensar. Només ens faltava l’experiència de la Covid (tots tancats a casa), que afectava per primera vegada tots els habitants del planeta.

La immigració, un gran tema per resoldre. La desestabilització va en augment a molts països, la globalització econòmica ha servit per incrementar les desigualtats entre els països més desenvolupats i la resta.

Inestabilitat, guerres, en els darrers 40 anys han augmentat de forma vergonyant, promocionant règims i governs corruptes per obtenir més acumulació de riquesa per als beneficiaris. La llista és interminable, però les tendències indiquen que l’1% de la humanitat és la que acumula més diners que sumant tota la resta.

Quant al creixement de la població mundial, es preveu (segons un estudi de la Universitat de Washington) que l’any 2064 arribarem, probablement, als 10.000 milions (avui som uns 8.000) i es començarà a davallar. Aquesta ocupació en el planeta Terra genera entre altres problemes el de la petjada ecològica. Com més índex d’aquesta petjada, més pressió negativa a l’equilibri mediambiental.

Veig també la problemàtica del que s’anomena l’Espanya buidada (el despoblament). L’abandonament dels pobles cap a les conurbacions de les àrees metropolitanes. Soc de l’opinió que aquest fet desestabilitza en moltes qüestions, entre d’altres, l’economia global d’un país.

Què es pot fer?

En primer lloc, adonar-nos d’on som. Però si revisem la historia de l’art, de la música, etc. Sol passar que si observem bé i fem una mirada retrospectiva, innovant-hi, de vegades resulta una adaptació positiva. Comencem per l’educació (formació) i recuperem valors de la família (no es pot dir a tot que sí). Les coses que són bones i funcionen no cal tocar-les, però les que no ho son, cal analitzar per què i modificar el que calgui. El que no es pot fer és deixar passar, ja està bé o és igual. Perquè, si no corregim, anem cap a la decadència.

Reflexió final

Hi ha persones (dirigents i polítics) que no estan preparats per el càrrec i les responsabilitats que assumeixen, la ciutadania ha de ser més exigent i, si cal, amb lleis renovades.

Així ho veig.