Bloc

L’ús figurat de bloc com a ‘grup de persones o entitats unides ideològicament per a una finalitat comuna’ és recollit al diccionari, concretament a la tercera accepció, igual que el de ‘llibreta’. De fet, és una entrada força completa tenint en compte la polisèmia del mot, que també trobem en usos ja consolidats com ‘bloc de cases’ o ‘bloc de pisos’.

Darrerament, però, amb la irrupció de les xarxes socials, el parent que s’ha fet veure més ha estat el verb de doble forma blocar/bloquejar. Dic de doble forma perquè justament a les beceroles d’aquesta difusió tecnològica hi va haver força debat sobre quina ens convenia més: la curta és creada a partir del francès bloquer, mentre la llarga del castellà bloquear. A favor de la primera, un argument força sòlid: totes dues provenien del francès bloc. A favor de la segona, un de curiós: és l’única que recull l’Alcover Moll (podria ser un descuit, és clar, però és així). Al final, per sort, es va imposar la forma més curta i eficient i ara mateix a Twitter, Instagram i companyia és ben habitual sentir usuaris que es lamenten perquè aquest o aquell altre «m’han blocat». Si no m’erro, l’altra continua essent patrimoni del llenguatge del bàsquet, on els defenses s’escarrassen a bloquejar les accions dels atacants.

Una puntualització: l’origen de blocar i de bloquejar és bloc, tret del francès, sí, però aquest al seu torn la va prendre d’una llengua no gaire freqüent, i per això val la pena remarcar-ho: del neerlandès blok, ‘tronc tallat’. D’on també sorgeix el parent més exòtic de la família, blocaus. Que què és un blocaus? No ho hem sentit mai, però si hi acostem un poc l’ull, no costa gaire d’imaginar-s’ho. Del germànic blockhaus, ‘casa de troncs’: ‘Fortí cobert i espitllerat, capaç de guardar un nombre molt reduït de forces, generalment d’infanteria, pensat com a centre de resistència en cas de guerra’.

En realitat a blocaus no li costa gaire erigir-se en el més cridaner de la família, perquè els altres són pocs i ensopidets. Tots ben previsibles: de blocar, blocador, blocatge i contrablocatge, desblocar i desblocatge. I de bloquejar: bloquejador i bloqueig, tal vegada l’únic que ha fet un poc de fortuna gràcies a l’esmentat esport, i més concretament a les retransmissions radiofòniques.

Amb el seu vigorós creixement, doncs, el nacionalisme gallec ha posat la primera pedra (el primer bloc, si em permeteu l’acudit dolent) per exercir aquesta funció d’aturador de l’espanyol en un dels reductes ibèrics més consolidats. Que així sia.