Opinió
Republicar
Em puc aprofitar de la dita «Del vell el consell», tot i que sempre m’ha fet certa basarda pensar que el que digui o pensi pugui ser de servei als altres. Ser vell no és un mèrit; és un esdeveniment bastant aleatori.
Amb la possibilitat de fer-se vell en el temps, ja que tot plegat fa més de quatre anys que existeix el Consell de la república, inicialment el Consell per la república, és cert que com a ell pugui estar en condicions de donar consells. Però també és possible que el Consell necessiti aconsellar-l’hi que és el que pot fer amb les actuals circumstàncies.
Podem congratular-nos que la versió catalana de la xarxa «X» nomena «republicar» l’acció de reenviar les entrades, anteriorment dites «twits», defugint del petit monstre lingüístic de «retwitejar».
Una setmana abans que esclatés la pandèmia de la Covid-19 vaig publicar a aquestes pàgines un articlet aconsellant la República. Els quatre anys transcorreguts no s’ha vist que el consell hagi tingut pes. De la idea original d’una organització de base amb participació de tres branques: ciutadans individuals, entitats i associacions i càrrecs electes, no ha estat factible un compromís d’entitats i càrrecs electes. Cert que això ha fet perdre una consistència ben desitjable, però també s’han d’entendre les dificultats del compromís d’ens pluripersonals amb la seva varietat d’opinions, idees i, fins i tot, dèries. I no gens menys els compromisos i fidelitats partidistes dels càrrecs electes, tot dependents dels diferents partits polítics.
Es pot entendre que «aconsellar» la República és una recomanació política. Fàcil, si es contempla la desvergonyida trajectòria dels titulars de la monarquia, no només els històrics, sinó els més recents i constitucionals. Els catalans, de mena, mai hem tingut reis. Més interessats que la governança vingui dels acords dels governats i no per la gràcia (o la desgràcia) de Déu, hem triat consells de cent o més. Hem pogut gaudir de certs períodes històrics republicans. Dos segles, o més, de República Romana, la Generalitat inicial, la breu República Catalana de Pau Claris el 1641. El 1873 i el 1931 al ressò de les repúbliques espanyoles, igualment breus. Poc per a adquirir una bona experiència.
Podem, però, entendre que «aconsellar» la república és dotar-la d’un Consell i tots els consells locals possibles que facin que el poder pugi i no baixi.
L’actual situació de provisionalitat pot desanimar a molts. Just acabem de confirmar al MH President que, per desgràcia, continua exiliat, a estalvi de les urpes negres dels jutges espanyols que ni tan sols tenen el seu Consell General actualitzat. Tal cosa no els impedeix perseguir catalans amb acusacions fabuloses de terrorisme, que deu ser que el que els hi fa «terror» és que algun dia s’ensenyin les seves vergonyes a públics transfronterers. Però l’experiència de presidents de la Generalitat a l’exili ja l’hem passat. Macià, Companys, Irla, Tarradellas van mantenir la dignitat del càrrec en circumstàncies prou adverses.
Saludem les noves iniciatives de reemprendre la feina del Consell Local al Tarragonès, que pot aportar un espai de trobada i de compartir idees i propostes.
Tot plegat aconsellable, que encara queda molt per fer.