La intel·ligència artificial i la funció pública

El gener de 1833, tot plegat fa quasi dos-cents anys, el número 11 de El Pobrecito Hablador. Revista Satírica de Costumbres, signat pel Bachiller don Juan Pérez de Munguía (pseudònim de Mariano José de Larra) es publicava l’article «Vuelva usted mañana». Era un relat del menyspreu i la incúria espanyola de l’escàs respecte als peticionaris quan el seu nivell social o la seva classe pretenia adreçar-se al poder.

Tot i el temps passat no ha perdut actualitat i, fins i tot ha traspassat oceans: els nord-americans diuen «maniana», amb la seva pronúncia de l’espanyol i el significat: «Maniana means not today» Demà, avui no.

Ves que pretenia renovar el meu permís de conduir, document necessari per a operar vehicles automòbils i que, per raons de seguretat, precisa renovar-se periòdicament. Es pretén comprovar si el titular manté condicions i habilitats mitjançant un examen mèdic i psicotècnic. Uns dies abans de la data de renovació vaig anar a un conegut centre de revisions convenientment situat prop de la Delegació de Tràfic estatal, aquest un cavernós edifici que acull les dependències d’unes quantes agències de l’estat a la demarcació. Cobert el tràmit, feta la foto i l’examen, em lliuraren un document provisional vàlid per sis mesos amb la promesa verbal de què m’enviarien el document renovat per correu postal. Això era la primavera de l’any passat. Transcorregut l’estiu i sense haver rebut res, aprofitant un moment vaig anar a l’esmentada delegació. L’accés està sotmès a unes mesures de seguretat contundents que una mica més i em fan despullar per travessar un arc magnètic. Val a dir que per l’evolució que els anys han conferit a la meva anatomia, si m’he de treure el cinxo, els pantalons em cauen. Sembla que perquè t’atenguin cal concertar una cita d’antuvi, això que en diuen «cita prèvia» amb un ús redundant del llenguatge puix que no conec de cites retroactives. Això sí, tenen un dispositiu que facilita una certa prioritat a les persones més grans de 65 anys, per allò de què no tinguin o sàpiguen utilitzar instruments cibernètics. No és el cas, puix que la meva experiència en la utilització d’ordinadors data de més de cinquanta anys, segur que abans que la major part del funcionariat no hagués ni nascut. Però gràcies, tanmateix.

Doncs no, el permís no estava tramitat. «Torni més endavant». I això vaig fer a l’octubre i un altre cop al desembre. Que no. Al gener d’enguany vaig tornar i, en insistir, el funcionari que m’atenia va indicar que no hem trobava al sistema. Va demanar ajuda a un company que tampoc se’n va sortir. I un tercer que va indicar que «Esto lo sabe Paco, que hoy no està». Em van prendre les dades i dos dies després em trucaren dient-me que s’havia perdut la foto (?) i que portés una de nova. No van acceptar que enviés una escanejada per email, així que vaig haver de tornar a portar-la. En tornar, es van ajuntar tres funcionaris (no sé si el Paco entre ells) amb expressions de «... això és molt raro» i em lliuraren un altre paperet provisional dient-me que tornés en un mes a recollir-lo per què no es podien refiar del correu.

Al cap del mes vaig tornar i res, no el tenien. Les meves exigències en aquell moment van pujar d’intensitat i, en l’intercanvi d’excuses i peticions, a un dels funcionaris se li va escapar: «Això és culpa de Madrid».

Aaah! Madrid! Qui és Madrid? Què és Madrid?! Sí, home sí: «Madrid, castillo famoso/ arde en fiestas su coso/por ser el natal gozoso/ de Alimenón de Toledo». Ostres! Un poblat moro al mig de la Meseta, la causa de tots els mals!! Que no, que el mal ve d’Almansa, que a tot alcança...

Ha passat un altre mes i he tornat a reclamar el permís. Aquest cop els hi ha caigut el sistema informàtic i no poden consultar res. Vaig presentar una reclamació per escrit que havien de respondre en quinze dies, cosa que tampoc han fet. Ara la culpa és de la FNMT, sigles que apareixen misteriosament als marges de tot el paperam estatal i que oculten la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, que va retardada.

I vaig encomanar la meva ànima a Mariano José de Larra. Diria que «al cel sigui», però ho dubto perquè es va fotre un tret al cap als vint-i-set anys, i els suïcides no van al cel, ara per ara.

Voleu dir que la intel·ligència artificial ens ho arreglarà?