Botiflaire

Un període electoral en aquest país deixat de la mà de Déu es fa per arrenglerar-se a un costat o altre, a un partit un altre, per la tria. Mentre s’està en convocatòria, il·lustres i il·lustrats sociòlegs s’afanyen per extreure opinions mitjançant enquestes que permetin albirar cap on van les voluntats dels votants. De fet, també, per comprovar variacions i tendències que ajudin a orientar les seves campanyes propagandístiques.

Bé, almenys aquesta és la intenció. En realitat els estudis que ja fa temps que erren bastant. En part es deu al fet que estan mal dissenyats i pitjor executats. Però també perquè la gent menteix, molt singularment en els sondejos a peu d’urna el mateix dia de les eleccions. Vist el desori, la major part de les que les forces polítiques contendents el que fan és publicar resultats prospectius que els hi afavoreixin o almenys que perjudiquin els contraris. Per tal cosa el que faran és ajustar els resultats a les seves preferències. El que diuen «cuinar» els informes i la seva interpretació. I no se n’amaguen. Fins i tot el mot «cuina» està acceptat en la terminologia enquestal.

En aquesta oportunitat, si se cerca una aproximació a la realitat es percep una flaire de prevalença dels partits estatalistes botiflers. Pot ser que el terme botifler pugui resultar ofensiu per alguns. És cert que la denominació de partidaris i enemics de l’anterior (numèricament) Borbó, Felip el cinquè de la nissaga, en botiflers i maulets va esdevenir un insult qualificatiu. Fins i tot perillós quan qualsevol titllat de maulet que, a més, fos propietari d’un corn rugós, un caragol marí mediterrani que bufant servia per convocar partidaris, podia ser executat sumàriament durant la guerra de Successió. Per cert, que els voltants dels partits estatalistes no són estrictament botiflers. A l’actual composició demogràfica molts votants són «...españoles y muy españoles» que deia Mariano (punto) Rajoy. No han traït a ningú. Ja els hi està bé que manen des de Madrid ni que retinguin inversions, segrestin empreses i malmetin els serveis i les prestacions dels catalans, potser sense tenir en compte que això afecta a TOTS els habitants de Catalunya, siguin maulets, botiflers o immigrants de primera generació amb dret a vot. Els robats som tots.

S’ensuma una «botiflaire» què fa patir. Si decidim no anar a votar, encara els hi posarem més fàcil.

És cert que es percep cansament entre la gent que m’envolta. S’estén com una tanca una mandra enorme haver d’anar a votar dins uns límits que no resulten del tot desitjables. Haver d’elegir un nou parlament i, per tant, un nou govern de l’autonomia de Catalunya, per més que en diguem Generalitat, fa curt a les aspiracions d’una part de la ciutadania. D’una banda, els nous comicis es convoquen per la incapacitat d’uns i altres d’arribar a un consens pressupostari amb algun govern afeblit i poc efectiu. D’altra les perspectives davant les propostes dels principals partits que es presenten no generen entusiasme. A sobre, els anunciats candidats a presidir les ofertes electorals poden ser de tot menys glamurosos. Per no ser, ni tan sols són controvertits. Grisos, febles, emboirats per entorns encara menys atractius. Ni el mateix Molt Honorable President a l’exili Carles Puigdemont encara no desperta adhesions entusiastes. A banda queda que el deixin presentar i no el cardin a la garjola els jutges de la reacció empedreïda. Li tenen jurada no pel que va arribar a fer quan era president efectiu, sinó per les maniobres legals que els han deixat amb un ridícul davant la justícia europea i davant dels seus amos del Deep State retro-franquista. Volen revenja i la cercaran per allà on puguin.

L’oferta dels partits no millora amb la incorporació d’algunes noves formacions més o menys extremistes i de recorregut imprevisible. Obviada, sortosament, la Llista Cívica per decisió de la militància de l’ANC, el panorama resulta avorrit. Això fa que molts pensin quedar-se a casa en comptes de perdre el temps dipositant una papereta amb els noms d’uns desconeguts emparats per unes sigles que fa temps han perdut significat. El més cardat és que, si no es va votar, prevaldran les opcions menys catalanes. Amb això no vull ofendre ningú ni pecar de xenofòbia. No és més que la constatació que els milions llargs de votants de l’1 d’octubre tenien una idea, una il·lusió mantinguda el tres d’octubre quan van aturar el país pel rebuig als apallissament dels Piolins.

Costa anar votant tapant-se el nas. Però, i humilment, recomano fer una pensada i el 12 de maig aixequeu-vos d’hora, ben d’hora, esmorzeu i aneu a votar, si no és que vulgueu un altre ajornament dels nostres anhels.