Opinió
President Suárez
El passat 23 de març es varen complir deu anys del traspàs de qui va ser el principal actor de la transició i que, després dels dubtes que rodegen al cap de l’Estat d’aquells moments, es converteix en la màxima garantia de que tot allò fos realitat, sense cap tipus de dubtes i en el ferm convenciment que només la pluralitat política era qui donava viabilitat futura a una nova manera de gestionar la cosa pública.
Vist en perspectiva, crec que no es poden tenir suspicàcies respecte de la seva figura, com clara referència per l’opció democràtica que, en aquells moments, va suposar la seva capacitat de decidir, assumint tot tipus de reptes, especialment personals, i que ens ha donat un període de llibertat indiscutible.
És evident que tota tasca pública té foscors, però, en tot cas, el balanç és clarament positiu, i més en aquests moments d’enfrontament partidista, on sembla que l’única estratègia vàlida és la particular de cadascun dels actors que lideren les diferents opcions polítiques, econòmiques i socials.
La seva feina, en moments convulsos, amb apostes complicades, com la legalització del Partit Comunista, en un marc de conflictivitat i enfrontaments, crec que s’ha de valorar justament en aquelles dates, per tant, no crec que sigui vàlid fer exàmens de present del que va ser un període on tot estava en dubte, i on, precisament, la seva capacitat d’entesa ens va permetre avançar.
No oblidem, tampoc, la seva aposta per la pluralitat, un cop va deixar el govern, davant l’atac d’aquells que posaven per davant del país els seus interessos particulars, amb una decidida aposta per constituir una formació centrista que fos capaç de sumar la gran majoria de persones orfes de lideratge , malgrat que el repte no va anar tant bé com era presumible.
Una de les seves dèries, quan liderava el centre democràtic i social, era que «el volguessin menys i el votessin més», qüestió que tampoc va ser real, deixant finalment la feina política amb costos personals de tot tipus i amb peatges econòmics, poc coneguts, per la seva supervivència.
Ara que podem veure la seva gestió en perspectiva, el cert és que, el fàcil per ell, havia estat deixar el poder, i apuntar-se als reconeixements, si bé va apostar per seguir present encara que això li costes una part important de sí mateix. En tot cas, el seu pensament polític crec que no estaria de més que es reconegués, en la seva justa mesura, especialment en aquests moments de trencadissa i inseguretat manifesta, per una ciutadania, en dubte permanent, pel que serà el nostre demà més proper.
En els moments més foscos del país, va saber liderar, assumint que el seu sacrifici personal, seria l’única sortida per una societat que volia fer un canvi cap a una democràcia, amb evidents mancances, però com garantia de viabilitat social; els ‘pactes de la Moncloa’, com base d’entesa social, també varen constituir un pas més per conquerir un panorama que podia suposar el primer pas per consolidar el repte democràtic, al que es va apuntar sense cap dubte.
El desafiament que va encapçalar amb decisions molt difícils, crec que és un actiu al que, segurament, no se li ha donat la importància que va suposar en aquell moment, i que constitueix un clar exemple de que tot és possible si, la transparència i el saber cedir, com variables que s’han de fer servir a l’hora de gestionar conflictes polítics, en un exercici de responsabilitat que, masses vegades es deixa de costat.
Certament, el conflicte permanent que ara vivim, necessitarà, en algun moment, l’aplicació d’un seny compartit, on els màxims implicats hauran de fer els sacrificis que calguin per trobar el camí que permeti «el diàleg entre adversaris i no entre enemics», cosa que esperem puguem contemplar, si no ens volem veure abocats a una trencadissa, on ningú guany res i tots perdem. Per tant, l’exemple de Suárez, crec que podria ser aquell mirall, que valdria la pena contemplar, de tant en tant, per reflectir un marc on les diferències, d’uns i altres, han de convergir per superar la negativitat vigent, des de mínimes enteses en els temes fonamentals.