Les malalties dels pròcers

Ser posseïdor d’una alta dignitat no exclou de patir fenòmens naturals com les malalties. I que, a més, tals poden ser la causa del seu traspàs. Els reis, prínceps, emperadors, caps d’estat, de tribu o altra organització de poder unipersonal, són sovint víctimes de violència. 

La solució de continuïtat ha estat amb freqüència la mort violenta de qui ostentava el poder i causada per qui pretenia succeir-li. Notablement, un bon reguitzell dels emperadors de l’antiga Roma, quasi tots els reis gots i moltes altres víctimes de magnicidi són la mostra. Altrament, però, com cada mortal, han estat malalties que condicionaven les vides dels pròcers. Malalties que també han estat determinant de la història dels pobles i les ciutats.

Si Octavi Cèsar August no hagués estat malalt no hauria passat uns anys a Tàrraco per refer-se i continuar la seva vida. Està documentada la cura que li proporcionà Antoninus Mussa, un metge grec que el tractà amb mesures essencialment dietètiques i successions de banys freds i calents. Crec, però, que fou Plini qui diu que es va curar menjant enciams, molt segurament de l’horta del Francolí. 

Probablement, sense aquesta malaltia i repòs a Tàrraco no s’hauria construït l’acròpolis monumental de la ciutat que encara conservem. En altres moments, les malalties de pròcers han estat determinants del desenvolupament de la Medicina en generar, a partir del coneixement popular de la malaltia, esforços en la comunitat científica per trobar-li remei.

Els nord-americans recorden que malalties de successius presidents han estat determinants. Franklin D. Roosevelt, president els anys 30 i 40 del segle passat, va patir greus dificultats de mobilitat de les cames que havia estat diagnosticat de poliomielitis. 

Una malaltia aleshores epidèmica als Estats Units causant de morts i discapacitats motrius a milers d’infants, va generar la creació d’hospitals infantils «Children’s Hospitals» arreu el país i estimular la cerca d’una vacuna que deu anys després de la mort de FDR, va començar a utilitzar-se fins a l’erradicació de la infecció per virus pòlio. Anys més tard es va revisar el diagnòstic io considerar que fos un altre tipus de paràlisis i no pòlio.

Que Dwight «Ike» Eisenhower patís un infart de miocardi mentre era president i fins a set atacs de cor fins a la seva mort va estimular la recerca en patologia coronària. Com la mort d’un fill prematur de Jackie Kennedy de la síndrome de Distress Respiratori neonatal ho va fer pel desenvolupament de tècniques de ventilació assistida i, més tard, del tractament efectiu amb surfactant.

Està per veure si l’actual president, Joe Biden, i els seus problemes de senilitat tindrà influència en el maneig dels problemes de salut dels ancians. O quina repercussió tindria la incidència de càncer en la família reial britànica, del rei Charles III i la princesa de Gal·les Kate Middleton.

Més a prop, a Catalunya, la joiosa longevitat de Jordi Pujol i l’aparent bona salut dels altres antics presidents de la Generalitat, tots ells prou joves, només deixa la malaltia neurodegenerativa de Pasqual Maragall per considerar. La Fundació que du el seu nom treballa per oferir ajuda i remei als que pateixen síndromes degeneratives neurològiques.

Però el Codi Internacional de Malalties (CIM-MC 11) inclou més de 10.000 diagnòstics de malalties, moltes mortals, moltes més encara sense tractament eficaç conegut. Els esforços pel desenvolupament i progrés del coneixement de la Medicina no pot esperar que la sensibilització, més o menys mediàtica, de la gent, estimuli als poders públics a dedicar-hi recursos a la salut. 

Cal recordar també, que els centres i organitzacions públiques són els capdavanters dels dedicats a la recerca, de la que se n’aprofiten les organitzacions privades. Quelcom a tenir en compte quan triem governants i administradors, si és que això de la democràcia funciona.