Quan els ponts aguanten

Des de temps antics la humanitat ha construït ponts que han servit per unir i servir les civilitzacions tant a les del moment con a les futures.

A Tarragona en tenim un que per la seva singularitat encara és en peu el Pont del Diable. Aqüeducte romà que portava aigua a Tàrraco, declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO l’any 2000.

Encara el podem observar amb tota la seva majestuositat i grandesa, aquest Pont també anomenat aqüeductes de les Ferreres, n’és un dels símbols de la grandesa de l’antiga Tàrraco. La nostra ciutat i el territori que l’envolta ha estat molt castigats històricament per tota mena de conflictes i el Pont del Diable com a mínim es un símbol de resistència i solidesa tant arquitectònica com de la gent de Tarragona davant de les adversitats.

També per a molts és un dels símbols del que significa la construcció de un pont, unió de les dues parts separades i que la enginyeria va ser capaç de bastir una obra que simbolitza la voluntat de trobar punts on les persones tinguin un lloc per trobar-nos i construir un futur amb harmonia amb els de l’altra banda, en el fons servir a la comunitat.

Els dirigents de la Tàrraco romana sabien que les grans construccions anaven a càrrec de l’administració i havien de servir i durar en el temps.

A les eleccions del l’any 2017 EL PSC ja vam entendre el que significa construir ponts o el que és més important no destruir-los i van presentar la nostra candidatura precisament als peus del Pont del Diable.

Ara el PSC amb Salvador Illa el proper 12 de maig volem refermar la nostra posició i anar més lluny, creiem que Catalunya necessita passar pàgina i volem crear la confiança per tornar a ser capdavanters per a unir i servir com el Pont del Diable de Tarragona, Unir i Servir.