Sol, Sorra i Sal. Calçots, Castells i Cava

De jove recordo l’estranyesa que em provocaven, dia sí dia també, les visites del llavors president Pujol a qualsevol poble de Catalunya i de com parlava amb la gent, anomenant-la pel seu nom i recordar-se’n dels seus parents, neguits i costums. No entenia per que tot un president de la Generalitat perdia el temps en mig de sembrats, ciutats petites i pobles difícils de trobar en un mapa. 

Ara entenc que era la seva forma per conèixer el País. Des de Barcelona, per governar Catalunya, s’havia de conèixer i palpar el Territori. No hi ha hagut cap altre president tant excursionista i entenc que això és un símptoma del canvi de visió que tenim del nostre País. Hem passat d’una Catalunya de 43 comarques a una que es configura com a Barcelona i Comarques.

D’aquí que sigui fàcil que el tòpic vagi guanyant pes en el imaginari governamental del País i, així, aproximar-nos a una concepció on, per exemple, les Terres de Girona es converteixen en la Catalunya Sagrada, essència i origen del País i les Terres de l’Ebre passen per ser la Catalunya Salvatge, la dels homes (i dones) decidits...ves qui té el valor de tocar-los l’aigua.

Les Terres de Ponent serien les terres de la gent del camp, les que recorden que tots hem sigut pagesos i que, de petits, tots hem jugat amb tractors. Les Terres del Pirineu la Catalunya feta Natura, la Catalunya primigènia: els esports d’aventura, l’ós, les falles de St. Joan. I la costa, la terra de Sol, Sorra i Sal. I, al Sud, també de les avellanes i la petroquímica. El Penedès i Camp de Tarragona poc més que terra de Cava, Castells i Calçots. El trist és que, en el fons, sembla que certes decisions es prenen a partir d’aquest imaginari.

La raó real per la qual no es fa la connexió de l’aigua de l’Ebre cap a Barcelona és la por a la segura reacció virulenta de la seva gent, sense preguntar-se per que s’emprenyen tant (i amb raó) si se’ls hi toca l’aigua. I com no han de ser condescendents amb els problemes de la pagesia si tots hem tingut un avi pagès, i un tractor, que és gros, fort i potent, té una atàvica imatge del català nostrat?

I per què posar més Mossos al Baix Penedès, si allà no passa res?. O millorar el seu transport públic? Si entre el xató, els castells i el cava no fem res més que xalar. I a la costa, a sobre, ens banyem amb turistes.

Els imaginaris són inevitables i, sovint, divertits. Però requereixen constantment que hagi algú que no pari de recordar, a qui pertoqui, que un imaginari no és la realitat.