Tocar de peus a terra
Quan el 1956 Lucio Costa va rebre l’encàrrec de planificar la nova ciutat de Brasília va tenir un avantatge que poques vegades es té a l’hora de fer planejament general d’una ciutat: va poder començar de zero. I és que el planejament que fem de les ciutats es fa sempre sobre la ciutat existent.
Això, que de tan evident no caldria dir-ho, no sempre sembla que sigui tingut prou en compte. La ciutat ja existeix, i existeix en tots els sentits: com una realitat física, certament, però també una realitat social, i un conjunt de relacions jurídiques i econòmiques que ens condicionen, per bé o per mal, en la nostra vida col·lectiva i en el futur que vulguem dibuixar.
Per altra banda, la ciutat s’ha de llegir i pensar històricament. És el resultat de molts processos de tot tipus, i les diverses solucions aplicades als problemes urbans s’han de situar a la seva època. Solucions útils fa cent anys, que han conformat la ciutat tal com la veiem i la vivim ara, potser ja no són útils per a les nostres necessitats actuals. I les solucions que proposarem ara, no sabem si ens serviran d’aquí cent anys.
Tot això cal tenir-ho en compte a l’hora de planificar. Cal tenir la humilitat necessària per assumir que proposarem solucions temporals, per a un temps concret, i a partir d’una realitat concreta. Més enllà del que és la vigència legal dels plans, i la inevitable incertesa amb què hem d’encarar el futur, cal partir d’una realitat concreta, amb unes necessitats i unes possibilitats també concretes. No s’hi val a jugar amb propostes de laboratori, i menys a partir de llocs comuns, de fórmules tan elementals que estan buides, al marge de la realitat on s’han d’aplicar.
Això ho veiem sovint en discursos al voltant del pla, més basats en tòpics i en guarnicions que no pas en una reflexió profunda sobre la ciutat a partir de la seva complexitat. Quan al pla li demanem que reguli elements secundaris, que no necessàriament han de ser feina del pla, però que fan patxoca, estem desvirtuant el pla.
I això no vol dir que aquestes actuacions no siguin necessàries o convenients, només vol dir que no és imprescindible que siguin tractades a escala del planejament general. Amb un exemple es veurà millor: la remodelació del carrer Canyelles, ara sense cotxes, i amb una disposició diferent del mobiliari urbà, ha estat –és- una bona actuació. I va ser possible sense cap mena de modificació del POUM aleshores vigent, perquè no afectava res –classificació o qualificació del sòl- del que necessàriament ha de ser regulat al POUM. Com aquesta, moltes actuacions són possibles, a la ciutat, sense haver de constar al POUM. Per tant, no cal que les hi posem. No ens compliquem la vida.
Però quan, des del desconeixement, o des de la inexperiència –també des de la supèrbia- s’aborda el planejament amb tòpics, amb solucions –preteses solucions- estandaritzades, sense connexió amb la realitat a tractar, o amb teories de laboratori, a la moda, aleshores tenim tots els números per a fer un pla irreal. També quan es plantegen determinades actuacions que, pel seu caràcter supramunicipal, per estar en mans d’altres administracions –el ferrocarril, el port- no deixen de ser un brindis al sol. Això no vol dir que no s’hagi de tenir l’ambició de pensar la ciutat sencera, també amb això, però no podem va lidar propostes –per exemple, en matèria de classificació de sòl- que només tenen sentit amb actuacions que no depenen de la ciutat. El tren potser no ve, però la classificació es queda.
L’arquitecte Joan Busquets –catedràtic d’urbanisme a Harward; alguna cosa en deu saber- deia, en una entrevista l’any 2019: “Quan tu tens la responsabilitat de fer, quan ets un doer, algú nomenat per aplicar les accions, et toca relativitzar el discurs i la posició ideològica per un altre moment, quan estiguis a l’oposició o a la universitat fent una tesi doctoral. Però el compro- mís d’estar en un lloc i tenir una obligació pública és de fer-ne un bon ús.” Doncs això: els experiments, amb gasosa.