Societat d’extrems. Governs en minoria
El marc polític vigent té un denominador comú evident, la inexistència de majories que permetin l’aplicació dels programes electorals sustentats per una gran part de la ciutadania; la realitat ens col·loca en un panorama, on es fa imprescindible l’acord o el govern de coalició, per assolir els diferents governs, com una novetat, cada cop més consolidada, i a tots els nivells de poder, als darrers anys.
No seré jo qui posi en dubte la legitimitat d’aquesta manera de fer, totalment possible i constitucional, en tot cas, el que està en discussió és com es fan aquests pactes i què suposa a l’hora de gestionar que determinades minories vulguin imposar els seus discursos, sense ser conscients que, en moltes ocasions, això és contrari al desig i el vot de la majoria.
És evident que tota opció partidista el que desitja és poder aplicar el seu programa, una altra cosa és el cost que això suposa per una societat que pot arribar a no entendre res, o el que pot ser més greu, a desenganyar-se en veure com el que es compromet i guanya es deixa de costat, per acontentar les minories que imposen els seus anhels per damunt de la lògica dels fets.
Segurament el que dic, té contradiccions de tota mena i, per tant, ha tingut respostes des del constitucionalisme internacional que, en determinats països ha primat les majories en perjudici de les minories, per evitar el dubte que poso en debat.
No tinc cap dubte, des del respecte per la minoria, que quan aquesta entra al govern, ha de tenir una part de pes decisiu, una altra cosa és que sigui el pes dels diputats minoritaris el que imposi el seu dictat a les majories.
Per altra banda, tampoc podem oblidar evidències manifestes, on, de vegades, es constitueixen governs impossibles, on l’únic que importa és el poder pel poder, assumint-se, d’entrada, renúncies impensables, és a dir, es donen pactes de govern, on poc es parla de programes i molt de repartiment de cadires, en un exercici d’hipocresia evident, cosa que ens porta a camins compromesos on la credibilitat democràtica es veu assetjada amb raonaments, més o menys, lògics, per aquells que volen eliminar-la.
Ja sé que es fa difícil fer entendre a la ciutadania que, a vegades, les mateixes legitimitats poden anar en contra de la credibilitat i, per tant, no estaria de més fer esforços per donar explicacions de tot el que es treballa en la feina pública.
Si baixem als exemples pràctics, poc es pot entendre com el que es diu en campanya s’anul·la un cop es té el poder, o el que és més evident, el que es compromet cau en l’oblit, en funció de la necessitat d’uns acords amb aquells que pensen el contrari en determinats punts, així, podem veure, a dreta i a esquerra, que es renuncia, sense cap rubor, a principis sagrats, per acontentar a l’adversari que ara es converteix en aliat; però és que fins i tot, per part dels minoritaris, també es fan renúncies impensables acceptant-se posicionaments dels majoritaris que passen per damunt del que ha estat el seu discurs inalienable.
No sé si és el moment de la trobada o la recerca de posicionaments de caracter constitucional per resoldre el que esmento, del que si estic segur és que seran necessaris compromisos reals, que no es poden modificar en funció de l’aritmètica parlamentària.
Suposo que seria factible, per part dels majoritaris, fixar en campanya electoral, una sèrie de principis intocables, malgrat acords posteriors, on el preu de l’escó arribi a cotes impossibles, com base per reconduir situacions avui de difícil comprensió, malgrat les anàlisis induïdes d’uns i altres. També arribar a acords, tan amplis com sigui possible, on el partit no estigues per sobre de qualsevol argument; sense oblidar que els lideratges puntuals tampoc poden ser la referència única, sobre el que tot gira, sinó que els mateixos, haurien d’estar lligats en el seny al preu que faci falta.
No crec que ens podem permetre, per gaire més temps, que siguin els extrems els qui dictin el dia a dia de l’acció de govern, aparcant les majories silencioses, en un espai d’irrellevància, on només tenen el seu paper a l’hora del vot per després veure’s aparcades en els seus desitjos, justament sustentats de manera majoritària, però que es veuen deixats de costat en funció d’una necessitat d’acords en què el pacte està per sobre de tot si s’aconsegueix el poder.