La reindustrialització, objectiu prioritari de la UE

El proper diumenge tenim una nova cita amb les urnes, en aquest cas per decidir la configuració del parlament europeu. Son històricament les eleccions que registren una participació més baixa, un fenomen paradoxal, tenint en compte la transcendència de les polítiques que es decideixen a les institucions europees, que marquen en molt bona mesura la vida dels ciutadans de la Unió Europea. Qüestions com les polítiques d’habitatge, la regulació laboral, la fiscalitat, la lluita contra el canvi climàtic i la sostenibilitat o les polítiques d’immigració, entre d’altres, venen definides per les directrius europees, que els estats membres van adoptant amb l’objectiu de consolidar un marc comú.

En aquest context, Europa té un repte que en els darrers anys ha aflorat com a prioritat màxima, molt en particular des de la pandèmia. Em refereixo a la reindustrialització. El nostre continent va perdre entre 2000 i 2020 un 20% del seu teixit industrial, un sector que des de el segle XVIII havia impulsat el seu desenvolupament econòmic i social fins a portar-lo a les cotes més altes de la història de la humanitat. La globalització va provocar que moltes empreses deslocalitzessin la producció per emportar-se-la a regions amb costos més reduïts, amb la conseqüent pèrdua de llocs de treball i PIB. I també de control de la cadena de subministraments. La pandèmia ens va obrir els ulls definitivament i ara ja no queden dubtes que recuperar teixit industrial és una de les prioritats estratègiques per als propers anys.

Tant és així que els programes europeus dissenyats amb aquesta finalitat es denominen ‘Autonomia estratègica’, un concepte que indica el vertader repte: no dependre d’altres zones del planeta a l’hora de proveir-nos de productes i béns essencials. En aquest procés, és important afinar i ser capaços de generar activitat a favor dels actuals vectors del desenvolupament. La descarbonització, la transició energètica, la mobilitat sostenible o l’economia circular son, entre d’altres, els segments estratègics per consolidar aquesta nova indústria europea que ens han de permetre recuperar posicions al tauler geoeconòmic.

Una nova direcció que no és, en absolut, incompatible amb les polítiques per reforçar la competitivitat de la indústria existent, la que ens ha portat fins aquí i que té i ha de tenir un pes enorme a la nostra economia tant en termes de llocs de treball com de PIB. De fet, totes aquestes noves tendències adquireixen un especial sentit com a complement i factor de transformació de la indústria de sempre. La química, l’automoció i la fabricació de tota mena de béns estan immersos en un procés d’adaptació al nou marc dels Objectius de Desenvolupament Sostenible. L’Agenda 2030 també va d’això, és qüestió de tenir la mirada oberta i no enrocar-se en un concepte excessivament idealitzat del que serà la indústria del futur. Hi ha molt en joc i no podem perdre més potencial.

És molt important que els ciutadans i els agents socials estem conscienciats de la rellevància d’aquest procés i així ho exigim a les forces polítiques europees. Per a que des de les institucions europees es creïn les condicions que l’afavoreixin. Tot plegat, redundarà en la creació de l’ocupació estable i de qualitat que només la indústria garanteix, un àmbit en el que Europa en general, i Espanya i Catalunya en particular, van retrocedir amb l’excessiva terciarització de la nostra economia. Posem el focus en la reindustrialització d’Europa i fem que els nostres representants no el perdin.