La fruita madura

L’aventura metropolitana del Camp de Tarragona porta viva una mica més de mig any. Es tracta d’aterrar les idees a la pràctica, que és quan sorgeixen les veritables dificultats i les lluites de poder. De fet, les primeres reunions de treball tècnic ho han constatat, però la criatura segueix viva. L’autoanomenat Grup Impulsor, que són els set ajuntaments centrals del Camp de Tarragona (sis del PSC) més Valls (de Junts) i la Diputació (presidida per ERC) continua existint malgrat tot, cosa que inclou un cicle electoral que ha estat de tot menys plàcid i del que encara no n’hem vist, ni de bon tros, les conseqüències. I amb tot, la criatura no només continua viva sinó que té un full de ruta marcat fins al proper mes de febrer. Els optimistes diuen que si s’arriba a aquesta fita i la colla no s’ha dissolt, ja no es dissoldrà. Els pessimistes, en canvi, no ho acaben de veure. Com carai s’han de posar d’acord en fer vivenda pública, que al cap i a la fi vol dir decidir fer un bloc de pisos a Bonavista, i no al casc antic de Valls, per posar un exemple. Com s’aconseguirà el finançament de l’obra sense que cap organisme solvent pugui acudir als bancs a demanar un préstec? O la promoció econòmica: de debó la generositat a la que tant apel·len els pilots d’aquest vaixell s’estirarà tant? Aquestes preguntes encara no tenen resposta, perquè qui les ha de respondre tot just se les acaba de plantejar. Són justament les que s’han de resoldre en aquest segon cicle, fins al febrer. Avui acaba l’escola. I acaba també un cicle en aquest procés metropolità. Fins avui, des d’aquestes planes no només hem seguit el procés de gestació de l’àrea metropolitana sinó que hem aportat claus i l’experiència de persones rellevants. «Tarragona assolirà abans la visió conjunta de territori que l’àrea metropolitana de Barcelona», titulàvem a la secció Més a Fons de divendres, 23 de febrer. Eren paraules del director general d’Urbanisme, Agustí Serra, convençut des de la distància que és més fàcil posar d’acord 8 municipis que 36. O «Una única empresa de residus amb visió territorial seria molt més eficient», deia el ja ex gerent de la Mancomunitat per a la Gestió Integral de Residus Urbans, Armengol Grau, el 8 de març. L’àrea metropolitana de Barcelona és tot allò que tothom dona per descomptat i que si algun dia fallés faria la vida impossible: els autobusos, el taxi, l’aigua que surt per l’aixeta, la brossa. Claus i pistes, per a qui les vulgui seguir. El Camp de Tarragona ja s’ha posat d’acord amb anterioritat. L’aigua ja surt per l’aixeta, i els residus ja s’incineren a Constantí. Els problemes bàsics ja estan resolts. El procés entrarà en una nova fase passat l’estiu, probablement amb una presència de la gestació de l’àrea metropolitana més sovintejada als mitjans de comunicació. Sóc dels optimistes, per una única raó, perquè la fruita és ja massa madura. Ha passat desapercebut: secretaris i interventors tenen l’encàrrec de trobar l’encaix jurídic. Ara sí que va de debò.