Fiscal, fiscals, fiscalitat

Fiscal és un petit poble de l’Alt Aragó, just al costat del poble on eren originaris els meus rebesavis, a la vora del riu Ara. Bona gent, gent de muntanya, ramaders que ajuntaven asses catalans amb egües franceses per criar mules, que en acabat venien per tot l’Aragó i fins i tot a Castella. El nom es perd dins la boira de la història, perquè apareix enregistrat en diferents formes fonètiques Fiskal o Fiscalie. El cert és que era una cruïlla de camins, on és probable que hi hagués alguna mena de burots per cobrar impostos de trànsit.

Però fiscal és també un membre de la judicatura que té per funció la defensa de la llei i de l’ordre establert. Acostuma a ser l’acusador quan hi ha un judici a un presumpte delinqüent i aporta les proves que recullen altres forces com les d’ordre públic, per demostrar l’eventual culpabilitat del reu. Sovint, però, als judicis més comuns el fiscal és un senyor molt serio que es queda amb un racó del jutjat o de la sala mig endormiscat, que al final ofereix una breu opinió jurídica i deixa al jutge que prengui les decisions.

La gent de la meva edat majoritàriament hem tingut més coneixement del sistema judicial nord-americà que no pas el que tenim aquí. És evident que Hollywood ha fet un enorme esforç de difusió i utilització del sistema jurídic amb multitud de sèries de televisió i pel·lícules en les quals es veu clarament definida la contesa entre els advocats defensors que acostumen a ser molt llestos i espavilats i guapos contra el fiscal que sempre sembla defendre els interessos més foscos o menys evidents i que acostuma a ser el perdedor. Recordeu-vos del fiscal del districte de les sèries de Perry Mason dels anys 60 i 70. Els fiscals els Estats Units són els funcionaris elegits per votació popular vull és una carrera que té un cert component polític i molts fiscals poden acabar optant per una carrera cap al govern d’un estat. Aquí no. Els fiscals formen part d’un cos facultatiu, perquè tot són juristes que a més han hagut de superar unes oposicions prou dures i que complementen l’actuació judicial defensant els principis de la legalitat i la defensa de l’Estat o almenys de l’statu quo. A més a l’estat espanyol hi ha la figura de l’advocat de l’Estat que no es coneix amb altres països de l’entorn i que sempre resulta d’alguna forma compromesa per la seva directa vinculació amb l’estat o, més concretament, el poder executiu. Aquests dies hem vist després d’un llarg període de silenci, l’aparició a la llum pública dels quatre fiscals que participaren en el judici contra els polítics independentistes ara fa sis anys i, precisament, manifestant-se en contra de l’aplicació de la recentment aprovada llei d’Amnistia.

És bastant obvi que el posicionament d’aquests professionals, just en el moment actual, té a veure més en impedir l’aplicació d’una llei, aconseguida per a conformar els acords que donen suport a l’actual govern del PSOE a l’estat, que no pas una correcta aplicació d’uns extrems jurídics d’interpretació ja fa temps resolts com pot ser el malbaratament de fons públics per part del govern de la Generalitat. Tal cosa no va succeir o, i en qualsevol cas, no va representar un enriquiment personal dels membres del govern, concretament el MH President Puigdemont. Per cert, tal com es reconeix a la sentència del «procés».

La fiscalitat és una altra cosa, enterament. La fiscalitat o la legislació fiscal és el conjunt de les lleis i de les normes que es refereixen als impostos. D’impostos hi ha hagut sempre. Se citen a la Bíblia amb allò de quan li preguntaren els fariseus si s’havien de pagar i, en agafant la moneda amb l’efígie del Cèsar, va dir que donessin al Cèsar el que era del Cèsar i a Déu el seu. Tot plegat una forma de quedar bé. El cas és que, almenys modernament i als estats democràtics, els impostos es recapten per a redistribuir-los. Per a fer allò que hauríem de fer entre tots per què és massa gros, com les obres públiques. O per proveir de recursos repartits com el cost de l’assistència sanitària i les medicines, o l’educació i les escoles per a tothom.

Igual que els fiscals, la fiscalitat sempre resulta un xic antipàtica. És una obligació imposada. A més hi ha el problema de què ni la recaptació ni la redistribució mai semblen justes. Uns paguen poc o gens i altres se n’aprofiten del repartiment.

A Catalunya aquest sentiment d’inequitat venen de molt antic. Joan Fivaller al segle XV, ja va lluitar contra els impostos i deslliurà una bona part als ciutadans de l’època d’impostos abusius. Per això té una estàtua a la porta de l’Ajuntament de Barcelona.

Ara estem igual. Paguem impostos i els diners pensats per a distribuir, no tornen. Ja n’hi ha prou.