Diari Més

Creado:

Actualizado:

El meu besavi matern, William Finch, fou un enginyer de ferrocarrils anglès, recordat amb una placa al pont de ferro que travessa el riu Guadiana, un kilòmetre aigües avall del pont romà de Mérida. Òbviament, no el vaig arribar a conèixer, però a la família es parlava de què tenia un rellotge de butxaca que sempre anava a l’hora.

La meva experiència personal a l’àmbit de RENFE inclou un estiu que vaig compartir habitatge amb el meu oncle Enric, delegat de Combustibles que, aquells dies eren bàsicament carbó i gasoil, quan tenia quinze anys. La delegació estava la cap d’avall del carrer Apodaca i allí vaig aprendre el que eren ‘bricks’ i ‘pellets’, generalment de carbó d’hulla, que és com anaven els trens de fum. Dues referències familiars per justificar que, si més no pel record, no tinc una animadversió congènita pels trens, ans al contrari.

L’altra experiència foren els viatges entre Tarragona i Barcelona en vagons de fusta, incòmodes i sorollosos. Quan algú, generalment en castellà, diu que un local o un lloc està ple «hasta los topes» vol dir de gom a gom i s’oblida que la dita fa referència a vagons de trens tan plens que alguns viatgers han d’anar dempeus sobre els ‘topes’ que separen un vagó d’un altre. Uns mecanismes de ferro rodons amb un moll dins que fa d’amortidor de les eventuals topades.

Quan estudiava a Barcelona, el trajecte sovint prenia fins a quatre hores. Amb els anys arribaren temps feliços, de quan el «Catalunya Exprés» feia el trajecte de Tarragona a Passeig de Gràcia en 55 minuts. D’això fa 30 anys. Edat i canvis professionals han reduït els meus trajectes en ferrocarril a un mínim, a banda d’alguna aventura turística com anar fins a Saragossa a dinar, via Casp, baixar fins a València per Terol, sopar, i tornar a Tarragona en un Euromed a dormir en el mateix dia. Ja no és possible per què l’enllaç a València no es pot fer.

El desastre en què RENFE ha convertit els viatges per ferrocarril no té nom. O sí: una gran merda. La delirant construcció i posada en marxa de les línies d’Alta Velocitat ha desplaçat tot el finançament ferroviari cap a trajectes radials que no tenen més objecte que portar gent a Madrid, tant si cal com si no. I això tampoc sempre. Moltes línies radials van buides. A mi mateix m’ha passat: de Ciudad Real a Madrid, a la tornada d’una activitat acadèmica. Cert que era un diumenge i a primera hora del matí, el revisor molt amablement em va saludar, i en desitjar-me un bon viatge, va afegir: «Va usted sólo en el tren». Doncs això.

No sé quants viatgers baixen (o pugen) a la flamant estació de l’AVE a Outeiro de Sanabria, a la província de Zamora. A Outeiro, segons l’Instituto Nacional de Estadística el 2020 hi vivien 24 veïns. A la província de Zamora, que geogràficament no és especialment gran, és l’única de tot l’estat on tenen dues estacions de l’AVE: la de Zamora i la d’Outeiro. La província té, a més dels 24 d’Outeiro, 166.903 habitants, potencials usuaris del servei, més o menys com la ciutat de Tarragona si sumes La Canonja. Poc comparables amb els tres quarts de milió del Camp + Terres de l’Ebre, el Baix Penedès i la Conca de Barberà.

No crec que, a hores d’ara, calgui insistir gaire en el desfici de Rodalies ni els riscs que representa la circulació de mercaderies perilloses pel mig de la plaça dels Carros i a tot el llarg de les vies de la costa, travessant urbanitzacions, càmpings i altres àrees habitades, amfiteatres romans en ruïnes precàries i altres paisatges protegits o protegibles. 

La macarrònica solució d’adaptar a l’ample standard (és a dir el que hi ha a tota Europa) afegint un tercer fil, a banda de car i ineficient, subjecte a múltiples eventualitats d’avaries, és la causa de què s’hagi de remodelar el túnel de Roda i, per tant, interrompre el tràfic durant tota la tardor d’enguany i més. A veure com s’ho fan els han d’anar a treballar al cap i casal.

Tinc el convenciment que RENFE, i la seva filla bastarda ADIF, són organismes autònoms de l’estat que no responen davant de ningú. Com els jutges del Suprem. Arrosseguen comportaments com de quan el general assassí, la autarquia i la psicopatia centralista. Mantenen una endogàmia d’enginyers de camins elitistes que entenen que allò del «atado y bien atado» volia dir una xarxa de misèria i incompetència. Maleïts siguin, ja que altra cosa no els hi puc desitjar, quan hi penso en el rellotge del meu besavi.

tracking