Aquell espectacle divers de perfecció vida i alegria

En el darrer article em vaig quedar a mitges parlant de l’Art Pictòric. No es penseu que vull xerrar pels descosits sobre el tema. Només vull acabar-ho. Distingeixo la meva preferència a tota l’Europa del segle XX: l’impressionisme. Fou l’estil que acabà amb la pintura dels temes majestuosos, històrics i de tonalitats fosques. 

I tornava als Països Catalans el genial pintor Sorolla, que jo havia considerat com a rei i símbol de la descoberta valenciana amb aquelles escenes de platja, sol i reflexos molt difícils de portar artísticament a efecte. Amb tot això, de bell antuvi l’any 2008 el Museu d’Art de Catalunya agafava un altre caire mostrant excepcionalment l’obra magna del pintor valencià. Una visió d’Espanya que realitzà per a omplir d’art els grans salons de The Hispanic Society of America de Nova York.

A ull nu en veure-ho vaig quedar bocabadat, i aviso. Enlloc podrà veure-la ningú mai més si no és a Nova York. Més de dos-cents metres quadrats d’art descrivint i transitant totes les regions de l’Espanya de l’època 1912 al 1919. Creació genial de les contrades amb característiques reflectides, distingides, lluminoses i d’atmosferes, bromoses o de traç contundent.

Perdí el cap davant d’unes visions angèliques descrites com si fos l’os del moll d’imatges diverses com deliri insospitat d’aires i tons contraposats. Creieu-me, reconec difícil per a mi descriure aquell espectacle divers de perfecció, vida i alegria. Mira, saps què? Vaig engegar a dida per sempre moltes de les altres tendències d’impressionistes francesos.

Ahir, el meu fruir intern rebé sensacions de no parlar d’artistes de casa. Pintors i escultors de Tarragona que, com aquell que diu, gairebé tinguérem la sort de conèixer o sentir-ne parlar i això no puc oblidar-ho.

Va succeir que al segle passat es va produir un fet que provocaria fins ara el principi de l’art modern tarragoní: Els artistes Ignasi Mallol i Joan Rebull l’any 1934 van fundar el Taller Escola d’Art. 

Al primer el vaig conèixer el 1979 en veure una obra seva entronitzada al despatx del primer Alcalde democràtic, Josep Mª Recasens. Ni de bon tros coneixia els èxits que Ignasi Mallol conquerí en exposicions a Barcelona i arreu de Catalunya. Ni que l’any 1939, per causa de la dictadura franquista, va haver d’exiliar-se tant lluny com a Bogotà. D’aquella primera escola d’art sortiren, entre d’altres, els coneguts artistes Josep Mª Capdevila, Cristòfol Ricard, Josep Sancho Piqué i Salvador Martorell.

L’any 1950 aquell Taller es convertí en l’Escola d’Art de la Diputació on vaig rebre com a alumne l’excel·lent tracte humà, savi i liberal dels artistes i professors Sadurní Garcianguera i Gonzalo Lindin, excel·lents postimpressionistes abstractes, i els genials Nogué Massó i Lluís Mª Saumells, pintor i escultor (aconsello admirar degudament, en banyar-los el sol del matí, els seus baix relleus de la façana nº 68 de la Rambla Nova).

D’aquells camins freqüentats pels creadors nomenats, cal sumar-hi els meus amics artistes Francesc Egea, creador d’obres pictòriques i les carrosses dels Reis Mags, l’aquarel·lista genial Joan Plana, el gravador Jordi Secall, que rebé de l’investigador i insigne mestre de gravadors Mariano Rubio. I ara, ni més ni menys, he de dir que si llavors tots foren sers tocats pel pinzell o burí de l’art tarragoní, també ho són ara per sempre. Per cloure, vaig demanant perdó per la meva incapacitat de records si no n’he nomenat algun, i em mereixo rebre els comentaris insultants.