Mestres catalans, mestres del futur

Hi ha escoles verdes amb horts urbans i blaves que defensen els mars i els oceans, però on és l’escola catalana?

Arran de l’article de Gemma Ventura Ferrer ‘Què passa amb el magisteri?’ s’han tornat a sentir veus crítiques sobre l’educació del país i dels nostres mestres. L’article ha constatat la gravetat de la situació, la magnitud de la tragèdia, amb bones fonts i dades, però una altra vegada hem hagut de veure circular tòpics vells que només emboliquen la troca.

Considereu aquests casos:

•La Núria ha estudiat segon de Batxillerat científic en un institut del Baix Camp. Ha acabat amb un 8.39 de mitjana. Vol estudiar Enginyeria Mecànica a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. Ha fet les Proves d’Aptitud Personal per entrar a magisteri (les PAP) i les ha aprovat. Les ha fet per si de cas. Sa mare és mestra i sa germana estudia magisteri. Ella encara no ho té clar. Sovint és difícil saber a què et vols dedicar quan tens divuit anys. Però no descarta algun dia la docència.

• La Nerea també ha estudiat segon de Batxillerat humanístic en un altre institut del Baix Camp. Ha acabat amb una mitjana de 8.42. Té molt clar que vol estudiar Magisteri a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. Ha fet les PAP i les ha aprovat. Les ha preparat a una acadèmia privada mentre preparava les PAU i acabava el segon de Batxillerat.

• La Maria és una altra estudiant de segon de Batxillerat. Va suspendre les PAP dues vegades, tot i haver acabat el batxillerat amb una mitjana aprovada. Ella volia estudiar magisteri i no hi va poder entrar. No es podia pagar una universitat fora de Tarragona i ha hagut de cursar un cicle formatiu superior d’Educació Infantil. D’aquí a dos anys, aquesta titulació li permetrà l’accés al grau de magisteri i es retrobarà amb les seves companyes que ja faran tercer curs. Està prou contenta. Ha hagut de triar el camí més llarg, però ara mentre parlem envoltades de nens a l’esplai d’estiu, em diu que se sent més preparada després dels dos anys del cicle formatiu. Ha après moltes coses que les seves companyes que entraven al grau directament del Batxillerat no sabien.

La Núria, la Nerea i la Maria seran les mestres del demà. No és casualitat que siguin dones però ja en parlarem en un altre article. Qualsevol estudiant es troba amb aquesta edat i fins i tot una mica abans amb el dilema d’escollir què estudiarà en un futur. A la Núria i a la Nerea les proves els han semblat fàcils. Han obtingut una bona nota al Batxillerat. A la Maria, no. Es va treure el Batxillerat amb certes dificultats i ha acabat aprovant amb un 5 i amb alguna matèria suspesa.

Les dades diuen que dels aspirants a mestres un 40 % suspèn les PAP. Les proves no són difícils. Es tracta de corregir faltes d’ortografia i de resoldre problemes, la majoria de càlculs mentals i sense calculadora. Anem a l’arrel del problema.

Si es tracta de buscar culpables ens hauríem de preguntar, en primer lloc, qui s’ha carregat l’educació pública del nostre país i com l’ha desballestat canviant currículums, fent treball per projectes, demonitzant els continguts i convertint l’escola en una mena d’escola bressol o pàrquing de canalla. Tot sense buscar el consens de la comunitat educativa. En vaig parlar fa un temps aquí i ja vaig rebre les crítiques de directores de llars d’infants i altres col·lectius.

Fa vint anys que treballo com a docent a la pública. A l’escola i a l’Institut ja no s’hi va a aprendre. Ja no s’adquireixen coneixements sinó competències. S’hi va per arribar a ser un ciutadà competent o incompetent, segons unes competències que marca l’OCDE. “No cal que facis això, perquè ho fa la calculadora.” “No cal que estudiïs música si no has de ser músic.” Ho deia l’antiga mà dreta del conseller Cambray, Núria Mora, la secretària de transformació educativa, que va aprofitar el daltabaix de l’informe PISA per desaparèixer del mapa.

Precisament el que es demana ara a les PAP és fer càlculs sense calculadora, quan el càlcul mental ja gairebé no es treballa a l’ESO. Després de tants anys sense comptar de cap i de gairebé sense pensar, perquè als alumnes durant l’ESO se’ls ha fet menystenir aquest procediment, és normal que s’hagin de fer unes proves per tornar a fomentar el càlcul mental. El mateix passa amb les faltes d’ortografia. Tots som responsables de les faltes que fan els nostres alumnes. I tots els professors i mestres, sigui quina sigui la nostra especialitat —música, grec, educació física, robòtica o matemàtiques—, hem de ser professors de llengua. A totes les proves escrites s’haurien de penalitzar les faltes. Independentment de què vagi la prova. A la nova selectivitat de matemàtiques, més competencial, els alumnes es perden perquè l’enunciat del problema és massa llarg.

El problema és la comprensió lectora

Raonar i pensar críticament són dues capacitats que s’haurien d’haver adquirit a l’ESO. I els alumnes aproven sense tenir-les. No és problema de ciències o lletres, com també suggeria l’article mencionat. El raonament per resoldre una equació i conjugar un verb és el mateix. El llenguatge matemàtic i lògic utilitza el mateix procediment neuronal que la sintaxi. Si l’estudiant ha fet un bon batxillerat, farà les PAP correctament sense cap dificultat. Si l’estudiant ha anat passant la seva educació secundària com ha pogut, suspenent matèries i arribant amb els coneixements mínims, com ho fan més del 40 % dels nostres alumnes, la cosa es complica i molt. Un alumne bo ho és sigui de lletres o de ciències.

Tots els professors i mestres que som a les juntes d’avaluació quan posem les notes sabem com es regala l’ESO. Com els ‘ajudem’ a tirar endavant amb la complicitat del departament d’educació i d’una normativa, per dir-ho suaument, que permet avaluar la maduresa de l’alumne fent que passi de curs amb matèries suspeses.

Un altre problema que destaca l’article, citant l’exconsellera Rigau, és la nota de tall. La nota de tall per entrar a la universitat, així com les famoses ponderacions que tant preocupen als estudiants i als pares, és un criteri d’ordenació. Citant la coordinadora de les PAU Pilar Gómez, “des del punt de vista acadèmic és, al meu entendre, un error vincular la qualitat en l’opció d’accés i, per tant, en la tria d’estudiants i d’estudis, només als casos de concurrència competitiva: tots els estudis universitaris tenen la seva dificultat intrínseca, requereixen unes determinades aptituds, uns coneixements específics mínims, recomanen certes habilitats…, i tot això té molt poc a veure amb la temuda nota de tall, que malauradament és només una raó entre oferta i demanda”.

Estaria bé que hi hagués més demanda per entrar a Magisteri o Filologia Catalana. Llavors la nota de tall pujaria. Però aquesta responsabilitat no es pot deixar en mans només dels bons alumnes. Catalunya, sempre pionera en tota mena d’experiments educatius, pretenia amb aquestes proves PAP fer que els futurs mestres milloressin el seu raonament matemàtic i lingüístic. Però no ha anat així. Les PAP són un pegat per entrar a les universitats públiques, un sine qua non que han hagut de posar per arreglar els que ells mateixos van espatllar. A les universitats privades, però, el panorama és diferent.

Als graus privats es flexibilitzaran els criteris d’admissió i les PAP es podran aprovar durant el primer curs. Això vol dir que qui no aprovi les PAP o qui, simplement no s’hi vulgui presentar, però es pugui pagar una universitat privada, no li caldrà fer les proves. Això vol dir que als graus de les nostres universitats privades hi van els pitjors dels nostres mestres del demà? Segons un article de l’Ara, cito textualment “existeixen altres mètodes per assegurar la qualitat dels graduats dels estudis d’educació més enllà d’aquestes proves que mereixen ser explorats”. És veritablement així? Han de ser les PAP un requisit dels estudis d’educació?

Des de la UVic també fa anys que demanen que es faci “un debat en profunditat sobre l’oportunitat de les PAP”. Un debat improbable, quan Universitats i Educació estan dividits en departaments separats. Un debat estèril, quan es prenen decisions sense consens i sense escoltar la comunitat educativa. I un debat parcial, perquè s’ha d’abordar la deriva educativa com un problema estructural de gran abast, i demanar responsabilitats. No podem normalitzar aquests resultats desastrosos.

Hi ha més culpables. I hi són des de l’inici de l’escolarització fins al final. Quin paper té la universitat en aquest procés? Quins continguts aprenen els mestres al grau de magisteri? Es fan especialitats? O només s’estudia com ensenyar? Com s’avaluen les pràctiques d’aquests nous mestres? Qui té el valor de suspendre un mestre en pràctiques? On és la inspecció? És normal que els mestres baixin continguts d’Instagram?

Ens cal una Escola Superior de Magisteri, per especialitzar-se i aprofundir en matemàtiques, pensament crític, gestió i direcció. I també sociolingüística i llengua catalana (vocabulari, sintaxi, pragmàtica de la llengua i etcètera, però també fonètica, literaura i cultura)

En general: ens cal més exigència

Perquè el paper d’un mestre va més enllà del que actualment es proposa. Necessitem uns mestres compromesos amb el país, com ho eren els de l’escola en català dels anys vuitanta. I per comprometre’s, cal respecte admiració i profund coneixement de la teva llengua. Bé que departament d’educació del nostre país dona unes directrius ideològiques sobre el feminisme i l’ecologia, per què no hauria també de tenir unes directrius ideològiques respecte a llengua i nació en el seu currículum? Prestigiar la professió vol dir incentivar-ne l’excel·lència, amb salaris i objectius, amb diferenciacions entre qui ofereix més qualitat i millor treball, i també amb més formació i més exigència. Ens calen idees clares són el paper del mestre i de l’escola catalana del futur, perquè ara d’escola catalana, no n’hi ha. Hi ha escoles verdes amb horts urbans i blaves que defensen els mars i els oceans, però on és l’escola catalana?