Salut i pessetes...

Aquest rodolí ha perdut consistència al darrer quart de segle. La salut està gaire bé garantida pel que fa a l’assistència per un sistema que, tot i l’infrafinançament, és de cobertura universal i pagat pels impostos, que no gratis. L’expectativa de vida és de més de 80 anys, la mortalitat infantil pràcticament negligible i les cirurgies més complexes i els tractaments més dispendiosos a l’abast de tothom. Òbviament, hi ha un ample espai de millora, especialment en els aspectes preventius, però hem superat una epidèmia mortífera amb prou èxit degut, sobretot al comportament disciplinat de la població i la dedicació del personal sanitari.

Les pessetes van desaparèixer de les nostres vides amb la incorporació al sistema monetari de la Unió Europea. Pesseta és diminutiva de peça: la peça de plata, també dita ral de vuit o «duro». La pesseta («piecita», peça petita) primer una vuitena part i després una cinquena.

La conversió a l’euro va ser ràpida però, també, dolorosa. Que l’euro s’equiparés per una proximitat fictícia als vint duros, cent pessetes, va generar un 66,38% d’inflació per a tot allò que podia consumir la gent normal, fos un cafè, una dotzena d’ous o el «quinto» de cervesa. Era igual que coses més cares, sigui el preu d’un habitatge o un cotxe es traduís al canvi exacte. Moltíssims altres béns de consum, sobretot els meus barats, van saltar a Europa sense que encara sabèssim que representava. Tot plegat una monumental enganyifa.

Em fa molta por que els pactes d’ERC amb el PSOE, que no el PSC, per a fer president de la Generalitat a l’ànima trista de Salvador Illa, no els hagin comptat pessetes per euros.

Promeses ajornades en el temps, imprecisions, doble comptabilitat, inversions aturades i mai executades, etc. s’endevinen en les declaracions d’uns i altres. Patirem.

Pareu compta, però, que malgrat tota la cridòria, l’economia catalana del passat sexenni, des del 2017, passades les manis multitudinàries, els empresonaments i exilis, el 155, la fuita d’empreses i totes les malifetes que es van empensar els acòlits del negre-estat, el creixement econòmic de Catalunya ha estat notable. El PIB un 25% més que el sexenni immediatament anterior. I també la renda familiar disponible bruta (RFDB), tot i que costi arribar a fi de mes. Com ho han fet les exportacions, que són el 36% de totes les exportacions de l’estat que ens domina. Si la economia catalana va com un coet imagineu-vos com aniria si poguéssim gestionar (i conservar) els nostres impostos.

Em sembla que els pactes ERC-PSOE seran una nova enganyifa, aguantada per què, tot plegat, l’economia, ara per ara, no es ressent.

Continuo convençut que només la independència garanteix que l’economia progressi. I això amb el PSOE a la Generalitat, al gobierno de l’estat, a les diputacions, als ajuntaments, no ho veurem.

Mentrestant, salut!