Totalitarisme democràtic

Tornava l’altre dia d’anar a cercar un parell de mixos per un amic, que volia adoptar-ne a “bigotisdepica@gmail.com» per posar una mica d’intel·ligència a la seva vida, quan, de la biblioteca estant, va venir una onada de miols que, en versió felina, eren cants com L’estaca o A les barricades. Vaig entrar en aquella mena de sancta sanctorum que és ara la biblioteca ‘okupada’ per les meves mixes i les vaig sorprendre en plena efervescència revolucionària. Em pensava que era a causa del canvi de pinso, que no els ha agradat; però no, la cosa era més seriosa.

«–Què us passa? –vaig preguntar amb un fil de veu, perquè no sabia per on em sortirien– Què són aquestes cantúries? És pel pinso?».

«–No, home, no! És a causa del ‘totalitarisme democràtic’», va respondre Mixeta fent de portaveu de les seves companyes.

«–Perdona, Mixeta, però què és això del ‘totalitarisme democràtic’? Em sembla que ‘totalitarisme’ i ‘democràtric’ és quelcom que no lliga.»

«–I tant que lliga! – exclamà la Boni- El president del país veí, monsieur Emmanuel Macron, ho ha posat en pràctica!… I espero que l’exemple no s’escampi arreu d’Europa».

«–Vejam, com ho ha posat en pràctica?– vaig preguntar tímidament.

«–Molt fàcil! –prengué la paraula la Kedi– En governar com vol, en cercar eludir els resultats de les urnes per mitjà de retocs partidistes, Macron traeix l’esperit de les institucions i perjudica la seva funció. Amb ‘la República’ a la boca no n’hi ha prou, encara t’has de mostrar digne.»

«–Aquest ‘monsieur’ –va intervenir la Boni– no va parar d’anunciar que ‘La República està en perill!’. Aquesta frase l’han sentit tant els francesos, va cridar tant ‘Que ve el llop!’, que no s’han adonat que el llop ha vingut…, perquè no és el llop que s’esperaven. En negar-se a nomenar un primer ministre del Nou Front Popular (NFP) el passat 23 de juliol, Macron, tanmateix, va cometre una falta moral, una falta política, que il·lustra la deriva d’un règim en què el monarca republicà s’arroga el dret a decidir, en solitari, que una majoria relativa –la pròpia– és capaç de governar, mentre que una altra –la de l’NFP– no seria capaç de fer-ho. Quina llei estableix un llindar d’escons per sota dels quals una majoria relativa ja no podria governar?».

«– No correspon al cap de l’Estat prejutjar la capacitat d’una majoria relativa per aprovar textos, com tampoc no li correspon a ell atorgar patents de republicanisme –va observar Mixeta–. Desqualificar a priori, canviar les regles del joc segons el caprici de l’home, no és aquesta la mateixa definició d’‘Arbitrarietat’?».

«–D’acord –vaig intentar raonar–, però a l’ordenament polític francès el president de la República pot nomenar com a primer ministre a la primera persona que passi pel carrer. La Constitució no l’obliga a res en aquest tema.»

«–Certament –digué Mixeta–. El cas és que, governant com vol, buscant eludir els resultats de les urnes mitjançant el joc partidista, Macron traeix l’esperit de les institucions i perjudica la seva funció. Amb “la República» a la boca no n’hi ha prou! Per això, el president és objecte d’un rebuig tan profund com creixent, ja que es presenta com el guardià d’un temple que continua profanant. Aquell que apel·lava a l’esperit d’harmonia, a l’elevació per damunt de les baralles partidistes en nom de l’interès de la nació, ara governa per decret. Pur totalitarisme democràtic!».