Opinió
Tarragona Llevant. Una baixa densitat insostenible
El POUM de Tarragona no va per massa bon camí. Suposo que és cosa de secretisme, d’un hermetisme focalitzat a no poder opinar ni aportar. Recordo vàries reunions amb l’anterior conseller d’Urbanisme d’ERC, Xavier Puig i una gran capacitat d’escoltar. Ara, no la veig, ni s’espera.
L’avanç de POUM de Tarragona té frases d’aquelles que són cèlebres per la forma, però que es desdibuixen per si soles. “Densitat apropiada i ben dissenyada. Promoure una extensió urbana sostenible és important tenir una densitat apropiada i ben dissenyada d’almenys 150 persones per hectàrea”. Així consta en el document Memòria d’Ordenació.
Però si un agafa dades estadístiques reals de nombre de persones per habitatge (mitjana catalana) la xifra és de 2,5 persones i baixant. En el cas de les urbanitzacions de Llevant, com ara Boscos-llevantina-Colls Majors, Solimar-Monnars, La Mora, Escorpí i altres, hom troba una mitjana de 2,5 persones per habitatge, aspecte no sostenible si s’analitza amb la fredor i objectivitat necessària.
En el cas de Solimar-Monnars, com a exemple extensible als altres casos, es tracta d’un sector de 157.589 m² aproximats amb 241 habitatges amb una superfície construïda mitjana propera als 350 m² per habitatge. Són 15 hectàrees i doncs, 16 habitatges per hectàrea.
Amb les dades a la mà, en 241 habitatges i 2,5 persones per habitatge es pot estimar en una població de 602 persones. I atenció, lectors, això representa una densitat en el sector de 40 persones per hectàrea, molt lluny de les 150 persones per hectàrea desitjades. Es tracta sense cap mena de dubte d’una ridícula densitat no sostenible en contra dels interessos d’un planejament sostenible.
I és aleshores que, contra la idea de generar més sòl urbanitzable, amb la brutal despesa que representa, el que cal és optimitzar sistemes existents com ara vials, zones verdes i equipaments que estaven pensats en termes d’anys 80 per a poblacions de 5-6 persones per habitatge. No és cap secret, que la baixa densitat en zones de ciutat jardí pot i hauria de ser compensada permetent augmentar la densitat d’habitatges i no necessàriament concedint més sostre edificable sinó passant d’1 a 2 habitatges per parcel·la mínima.
Una decisió de redensificar moderada, permetria generar en zones avui ja urbanitzades més de 5.000 habitatges nous sense necessitat de nous vials ni cessions de zones verdes, ja que aquestes estaven pensades en termes d’anys 80 per a famílies nombroses de 5-6 persones. Si les mitjanes de superfícies construïdes d’habitatges en barris de llevant pot xifrar-se en uns 350 m² de mitjana, és plenament factible permetre dividir grans habitatges en dues parts i permetre nous habitatges en règim de divisió horitzontal, o de proindivís. I ni faria falta incrementar l’edificabilitat.
Aquestes zones de Llevant suposen quasi 300 hectàrees que, amb una ràtio de 16 habitatges per hectàrea resulten 4.800 habitatges que podrien ser incrementats o doblats si s’augmentés la densitat sense atorgar més sostre. El potencial de poder generar quasi 5000 habitatges nous sense urbanitzar, sense haver de construir de nou clavegueres, xarxes d’aigua potable o asfaltar o urbanitzar carrers, podria ser en essència una idea de millorar la sostenibilitat del territori amb una optimització de sistemes.
El concepte de densitat urbana és complex, com ho és fer una ciutat compacta. Però una ciutat compacta no es pot confondre amb la idea de ciutats totalment edificades. La compacitat de la ciutat no està en funció d’edificar tot el terreny que és lliure sinó d’ajuntar, connectar edificis, barris, trames urbanes i espai públic i serveis i generar una ciutat compactada o potser millor dit, ben travada o connectada.
Per tant, crec que cal una profunda reflexió de frenada de llapis i retolador que dibuixa una “ciutat irreal” per saber endegar petits grans gests sense cost amb la finalitat d’evitar urbanitzar sempre nous terrenys a la ciutat, tot mantenint una estúpida i insostenible baixa densitat a totes les zones de llevant.
Redensificar zones urbanes i generar grans espais lliures coixí o pulmó són aspectes que fan una ciutat contínua i compacta. I crec que a Tarragona no li convenen més barris o plans especials amb edificis de 20 plantes sinó una re densificació ordenada i una programació d’espais lliures a manera de SUDS (Sistemas Urbanos de Drenaje Sostenible).
Castelldefels, ja va adoptar fa anys aquest model reedificador, sense necessitat de cessions de sistemes en els quals qui augmenta la densitat ha de fer una cessió monetària equivalent a l’Ajuntament. I això són diners per a les arques municipals i, alhora mecanismes perquè els propietaris de barris de Llevant puguin veure rendir millor el seu patrimoni.