L’antiturisme
Ara que majoritàriament, una part important de la població, gaudeix de les seves vacances, crec que no estaria de més repensar sobre un tema, com la necessitat de posar determinats fres a una industria com la turística que, en sí mateixa constitueix la primera del món, amb incidència directa en la creació de llocs de treballs i, per tant, fonamental a l’hora de que les administracions rebin uns impostos vitals per poder mantenir un model «d’estat de benestar», cada cop més costós i on els debats al respecte també son primera pàgina de manera repetida en el conflicte que en sí mateix comporta.
És cert, si aprofundim en el tema, que els desavantatges del negoci de l’oci són evidents i no solament a efectes contaminants, sinó, i molt especialment, perquè, malauradament, només és una «petita part de la nostra conciutadania global» la que es pot permetre viatjar i gaudir d’unes vacances.
Sembla evident que, en el «nostre món» poc entenen d’aquestes variables que esmento, però la realitat ens transporta a un debat molt perillós, on no es poden amagar tots els condicionants del tema i no exclusivament els de la globalització en sí mateixa.
El malestar social que s’ha donat en els darrers mesos, sobre la necessitat de fixar límits, no pot deixar de costat cap variable, si realment es vol fer una anàlisi objectiva del tema i les connotacions que comporten determinades decisions, més properes al «discurs ideològic» que la pròpia necessitat objectiva de fixar uns nous paràmetres, com la sostenibilitat, a tots els nivells, que hauria de ser fonamental per avançar en solucions en positiu. Tampoc oblidem les veus, ancorades en la demagògia fàcil, que es limiten, exclusivament, a fer un anàlisi general de la situació i expressar «fàcils respostes», sense cap contingut concret.
Em sembla perfecte parlar de tot el que comporta el que esmento, però s’hauria de fer en perspectiva i buscant compromisos per part dels implicats en el tema, fixar terminis possibles i lògics a l’hora d’endegar iniciatives concretes; és clar que hem de parlar de «gestions diferents», d’evitar la massificació i, sobretot, de potenciar noves viabilitats; també podem no fer res i «morir d’èxit» esperant que sigui la pròpia realitat que posi ordre a un marc que s’ha tornat conflictiu.
No ens podem quedar en el missatge de que ja està bé el turisme, sinó es a prop de casa, igualment que fem a l’hora de parlar de determinades infraestructures que tots creiem necessàries però no volem properes i que siguin altres els que les pateixin, en definitiva no poder exercir un «cinisme particular» sinó que hem de buscar plegats resolucions factibles.
Segurament el problema real és trobar un equilibri difícil, on el conflicte d’interessos és evident i on serà molt complicat aterrar en un «vist i plau conjunt» que per més desitjat que sigui, també es a prop de l’impossible.
En definitiva, no estic en contra de la discussió si aquesta neix de l’objectivitat i dels propis condicionats que comporta, sent necessari fer una lectura oberta i no limitar-nos a un primer requeriment que pugui néixer orfe d’una raó que a ben segur existeix i haver d’ordenar des del seny i el diàleg.