Ramon Grau, la vall del riu vermell
El primer contacte personal que vaig tenir amb Ramon Grau va ser l’any 1990. Era el meu tercer llibre, Arquitectura de Tarragona des del segle XII, editat l’any 1991 per l’Ajuntament i a la pàgina 10 es pot llegir «El compromís de l’edició fou assumit per les regidories de Cultura i Relacions Ciutadanes. Vaig mantenir contactes personals amb els senyors Ramon Grau i Maties Palau, per tal de...». Joan Miquel Nadal en el pòrtic escrivia: «Gràcies, doncs, amic Buqueras i que Déu et conservi, per a gaudi i benefici de tots nosaltres, l’enteniment, la ploma i la il·lusió».
L’historiador tarragoní Francesc Miralles va escriure: «...recordo – era l’any 1969 – quan va publicar ... els primers articles sobre arquitectura tarragonina ... la Tabacalera, les Teresianes, els Caputxins, el Govern Civil ... després el 1975, el Consell d’Europa va declarar-lo Any Europeu del Patrimoni Arquitectònic i Josep Maria Buqueras no va poder resistir-se a començar una tasca... que van culminar en una primera publicació: un número especial del Butlletí del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona dedicat a l’Arquitectura de Tarragona. Segles XIX i XX. Aquest va ser el títol del meu primer llibre, coeditat amb la llibreria Guardias l’any 1980 i amb pròleg del meu admirat i amic arquitecte Josep Maria Garreta. Miralles sobre l’esmentat llibre escriu: «...s’establia el primer assaig consistent sobre l’arquitectura tarragonina contemporània...». I finalitzava escrivint: “«... veure, estimar el que veiem i saber per què ho estimem. Josep M. Buqueras des d’aquest llibre és qui ens provoca aquesta estimació».
Pel Nadal de 1986 es distribuïa el llibre Escales del casc antic, que era un recull de fotografies d’Anton Roca Pentinat de tota la Part Alta. Em vaig dir: «... les fotos ja estan fetes i jo tinc un text. A inicis de 1987 vaig anar a parlar amb el regidor de Cultura, Josep Fèlix Ballesteros i li vaig proposar la publicació d’un llibre de la Rambla Vella en amunt. A inicis del 1988 tant l’alcalde Recasens com Ballesteros em donen el vist i plau i a més «varen proposar-me que el llibre no parlés únicament de l’arquitectura del casc antic, sinó que fes referència a tot el seu terme municipal». Amb la moció de censura produïda el mes d’agost de 1989 tot queda novament retardat.
Tornem a quan Ramon Grau entra en escena, després de la moció de censura presentada per CiU contra al PSC presidit per Josep Maria Recasens, l’any 1989. Doncs bé, el fotògraf Anton Roca Pentinat en una sola passejada ens mostrava totes les cases senyorials de la Part Alta: Castellarnau, Montoliu, Canals, Elias, Foixà, Palau de la Cambreria/Casa Balcells, cal Pobre, antiga Casa del Degà/Ca l’Ardiaca, Antic Ajuntament, Palau del Governador/Casa del General, Company, Antiga Casa Escolà, Sotorras, Fortuny/Mallol, Martí Campana/Antiga Casa Figuerola, Pia Almoina/Rectoral, Casal dels Cescomes, Ixart, de l’Abat, Gibert, Torres Brull, cal Trip. Quina passada!
L’any 1998 vaig rebre l’encàrrec, com a arquitecte tècnic, per projectar el restaurant Xiringuito del Pep, que hi ha dins del recinte portuari. En Ramon Grau va col·laborar amb mi com a interiorista i decorador. Tot va fluir d’una manera excel·lent. Recordo que a l’emplaçament no hi havia res de res. Es va haver de portar l’aigua, la llum i reordenar els vials. Per cert, no va ser precís la intervenció de cap arquitecte.
Darrerament, el Ramon i la seva dona, passejant per la Rambla, ens saludàvem i tots tres fèiem petar la xarada, fent esment els articles que ambdós publiquem al Diari Més. El diari del Camp de Tarragona. Ell tenia les seves dèries i jo les meves vers les problemàtiques tarraconenses. Sempre intentàvem consensuar en positiu. El seu darrer article “A Tarragona no sap ploure”, 3 de setembre, ficava el dit a la nafra amb suggeriments urbanístics al Parc de Saavedra, entre altres qüestions. En el darrer paràgraf, com si sabés que era el darrer, escriu «... si els que manen tenen o no ganes de fer-me cas ... encara tinc un cúmul de propòsits i despropòsits passant d’un indret a un altre i els descriuré. Si van cap al calaix de ‘vindran temps millors’ continuaré amb l’endimoniada paradoxa de cal·ligrafiar-los».
Vaig assistir al comiat del Ramon el dijous passat al tanatori. Érem els que érem, però va ser un acte molt entranyable i emotiu quan va acabar amb els sons del Va Pensiero Nabucco de Giuseppe Verdi. En el recordatori llegim la lletra d’una cançó folklòrica, que cantava Xesco Boix (Barcelona 1946 - Malgrat de Mar 1984), entre altres: La vall del riu vermell, que comença així: “Trobarem a faltar el teu somriure; diu que ens deixes, te’n vas lluny d’aquí ...” I acaba: “Quan arribis a dalt de la carena mira el riu i la vall que has deixat, i aquest cor que ara guarda la pena tan amarga del teu comiat”. Aquests versos estaven acompanyats per una foto del Balcó del Mediterrani... que no falti mai l’horitzó marí en els nostres cors.