Diners públics (I)

Molt es parla de pressupostos, però poc de com s’apliquen, via despeses, aquests grans números, és a dir, sembla que l’important és el concepte en si mateix, i poc el que realment s’aconsegueix aquests diners de tots. Hem sentit, massa cops, parlar de la necessitat de disposar de partides pressupostàries prou àmplies per poder fer determinades polítiques, ara bé, poc es diu de com es gestionaran aquests ingressos públics o, el que és més greu, on arriben les execucions dineràries definitives en cada cas.

Ens hem acostumat als grans ‘discursos’ i poc a la concreció específica d’aquests, en un exercici de responsabilitat compartida, on qüestions com la ‘rendibilitat de les inversions’, ‘l’optimització de la despesa’ o el que és més emblemàtic, ‘passar comptes’ de com es gasta, s’oblida de manera compartida i acceptada tàcitament. 

En una petita societat mercantil, el lògic és que els socis treballin per poder tirar endavant, analitzant objectivament com es fa la gestió de tota la dinàmica econòmica, malauradament, en el vessant públic, sembla que això no interessa o, el que és més greu es limita a noves singulars com l’emolument dels polítics, que són una pura insignificança comparats amb els milions d’euros, que no sabem com, ni perquè es gasten, i res coneixem dels objectius, complerts o no, de la seva aplicació.

Fins i tot, en les campanyes electorals, poc es diu de les partides dels pressupostos públics i com s’han de gestionar, en un exercici d’irresponsabilitat absoluta.

Certament, el fàcil és discutir d’anècdotes o de qüestions sense transcendència, pensant que tot depèn, a l’hora de ‘votar’, del tema ideològic i de l’alt tant per cent de vot captiu; malauradament, en les darreres consultes electorals, hem pogut veure com aquest paradigma ha quedat superat i la ciutadania ha optat per altres referències més pràctiques i ‘perilloses’ a l’hora de donar el seu suport electoral.

La lectura del nou mapa electoral, posa en evidència que les coses han canviat i, si bé de manera inicial, pot no constatar-se, comença a assentar-se a la nostra societat una demanda per conèixer moltes variables de la tasca pública democràtica que, fins ara, tenia poc pes, és a dir, no val el discurs maniqueista, sinó que, a més, sembla evident que serà necessari parlar de més coses a l’hora de fer propostes electorals, especialment de com es farà, amb quins diners, amb quins suports, etc.

No tic cap dubte que estem al final dels missatges ‘que no es pensen complir’ o el propi ‘canvi de posicionament’, en funció de l’interès personal del líder de torn, crec que serà necessari explicar i garantir si realment es volen obtenir suports.

L’últim intent per acontentar col·lectius determinats, com aval electoral tancat, crec que també toca al seu fi i que, per tant, els canvis comportaran donar respostes en els temes importants, amb garanties de tota mena.

Tornant a la meva reflexió de la necessitat de màxima transparència en l’aplicació dels diners comuns, ja no valdran els discursos ideològics, serà imprescindible explicar, àmpliament, com es farà la despesa, a qui beneficiarà i a qui no es tindrà en compte; igualment, pel que fa a les infraestructures, que hauran de definir-se, amb la màxima amplitud; sense deixar de costat les mínimes aportacions, és a dir, serà vital parlar dels números, petits i grans, amb noms i cognoms, no fer-ho serà la garantia de la incapacitat i el poc nivell per uns líders als quals s’haurà d’examinar des de tots els vessants, inclús les no desitjades per exigir unes garanties, avui inexistents.