Opinió
La Laboral, el campus de Tarragona
El divendres tretze d’octubre em vaig rejovenir gairebé trenta anys, ja que vaig anar a l’antiga Universitat Laboral, després coneguda amb el nom de Complex Educatiu de Tarragona/CET i ara hi ha un rètol amb el nom de Campus Educatiu de Tarragona/CET. Vaig exercir de professor de dibuix tècnic des del curs acadèmic 1991 fins al 1999 a l’actual IES Pere Martell. Els meus alumnes eren els estudiants de les especialitats d’Arts Gràfiques, Mestres de Cases, Fusteria, Electrònica, Electricitat entre altres.
El motiu de la visita és que d’ençà que em vaig jubilar faig conferències a tota la nostra província per les Aules de la Gent Gran des del Vendrell fins a Deltebre, passant per Torredembarra, Altafulla, Tarragona, Reus, Vila-seca i Salou. I per l’interior des de Santa Coloma de Queralt, Alcover, Falset, Móra d’Ebre i La Sénia amb temes sobre la petjada de Jujol al Camp de Tarragona, les construccions agràries de Cèsar Martinell, l’arquitectura de Tarragona des del 1980 fins al 1960.
Ara he de parlar per l’Aula Gran de Tarragona/AGT sobre ‘La Laboral’, que el 8 de novembre de 2006 va celebrar el cinquantè aniversari de la seva inauguració i vaig escriure el llibre La Laboral. Fonaments i construcció, editat l’any 2007. Els fonaments corresponen a l’època del nacionalsindicalisme dels, entre altres, José Solís Ruiz i José Antonio Girón de Velasco, que estava al capdavant del poderós Ministeri de Treball.
El gerent del Campus Educatiu Jordi Balust, acompanyat de l’arquitecte Susana Martínez, ens van rebre als membres de la junta de l’AGT Lluïsa Baltà, Antoni Berga, Josep Esplugas, que va ser també gerent d’aquest centre escolar, i a mi, per preparar la visita que el mes d’octubre vinent es farà, que a més de la meva intervenció també es farà una passejada per aquest indret força desconegut per molts tarraconenses i que sempre el ‘Col·legi d’Arquitectes, Demarcació de Tarragona’ ha posat com molt bon exemple de l’arquitectura escolar.
‘La Laboral’ va ser projectada per tres arquitectes del Ministerio de Instrucción Pública: Antonio de la Vega (menjador, cuina i residències), Luis Peral Buesa (aules i urbanització) i Manuel Sierra Nava (tallers). En la direcció van intervenir l’arquitecte tarragoní Antonio Pujol Sevil (d’ell és el teatre) i els aparelladors Antoni Artusa Coma, Enrique Suárez de Deza Piqueras, Rafael Ulacia Baró i Francesc Vallhonrat Cusidó, També hem de citar els aparelladors madrilenys: Félix Allesta, Laiseca i Lisbona, que varen venir molt poc a Tarragona.
Ara ha tornat a sortir als mitjans de comunicació l’interès de l’Autoritat Portuària d’adquirir tot aquest complex educatiu de secundària. El govern municipal presidit per Joan Miquel Nadal, ja va provocar que molta tinta impresa informés que el Port volia els terrenys educatius i ja es parlava de traslladar a tot l’alumnat de secundària i el centre Solc a altres indrets del terme municipal.
Un dels arguments era la perillositat de la ubicació d’aquests edificis, que estan declarats com Bé Cultural d’Interès Local, recordant l’atemptat d’ETA i l’explosió un divendres a la tarda, que va fer trencar vidrieria del sostre de les naus dels tallers, sort que no hi havia alumnes i va evitar mals majors, gravíssims.
Es deia molt el perill pels estudiants, professors i tot el personal administratiu, que viu moltes hores de la seva vida en aquesta illa, per cert, amb molta vegetació, envoltada a 180 graus de fàbriques. Per tant, hem d’entendre que els barris d’Icomar, Riu-Clar, Torreforta, Camp-clar, La Granja i Bonavista estan exempts d’aquesta perillositat? Per amor de Déu, quines incongruències...
No sé quan, però no és cap endevinalla pensar, creure que un dia o un altre, d’aquí uns quants anys no hi hagi cap estudiant al CET, però ha d’haver-hi una condició innegociable que els edificis es mantinguin de totes-totes, òbviament amb altres usos, ja que formen part del patrimoni arquitectònic singular de la ciutat. Ja s’han enderrocat altres, com la Casa Güell modernista, “la Dinamita”, número 1 de la rambla Nova, de Josep Maria Pujol de Barberà i datada l’any 1912. Que Déu ens empari.