Realisme i alarmisme

El darrer baròmetre del CIS ens mostra dades molt rellevants del moment sociològic i polític al país. Un dels aspectes que més poden cridar l’atenció és el fet que per a un 30% dels enquestats la immigració és un dels tres problemes més importants en l’actualitat. Però més enllà de conclusions precipitades i titulars grandiloqüents, quines són les conclusions reals d’aquestes dades?

La primera d’elles és el biaix entre la percepció de la immigració i l’afectació real que aquesta provoca a la vida dels propis enquestats. El que més evidencia aquest fenomen és que, mentre una de cada tres persones situa la immigració com un dels principals problemes del país, només el 13% d’aquests posicionen la mateixa immigració com un dels problemes que més els hi afecten. Aquestes dues xifres mostren, doncs, un gran biaix entre la percepció del “problema” i l’afectació real d’aquest a la vida d’aquells qui responen.

Però què crea aquesta diferència entre la percepció del fet i l’afectació del mateix? Doncs l’evidència ens diu que dos factors: la inflamació discursiva per part dels partits de dreta i d’extrema dreta i, alhora, la correlació que els mateixos volen atribuir entre delinqüència i immigració.

Amb l’estabilitat econòmica i territorial del país, els partits de la dreta i l’extrema dreta han trobat en la inseguretat i la vinculació d’aquesta amb la immigració el pal de paller per dibuixar un fals relat que repeteixen amb vehemència per intentar marcar l’agenda política. Aquest és un capítol més del manual de l’extrema dreta que ja han aplicat a altres països i que intenten ara imposar a Espanya.

La recepta és sempre la mateixa: falsejar dades, llençar missatges simplistes i incendiaris a les xarxes socials i repetir premisses perfectament estudiades per aportar solucions fàcils a situacions complexes que requereixen d’una resposta polièdrica i molt més transversal.

La seva intenció és la de fer-nos caure en una espiral d’alarmisme que no ens deixi veure més enllà per arraconar les dades i abraçar realitats paral·leles sense cap fonament que apel·len a una emotivitat que escapa de la racionalitat necessària per abordar qüestions com aquestes.

I considero que aquesta és una via equivocada que només porta a la divisió, a la crispació i a la senyalització d’un col·lectiu amb l’únic objectiu d’arreplegar quatre vots. Aquesta experiència i aquests discursos ja els estem veient a països com França, Hongria, Alemanya o Itàlia i, ara, volen exportar-los a casa nostra per disfressar la xenofòbia sota un fals mant de realisme.

Cal donar la batalla ideològica. Cal explicar a la ciutadania la necessitat de diferenciar entre realisme i alarmisme i per això és avui més necessari que mai reconèixer que les dades no son bones, que la inseguretat és una de les màximes preocupacions dels ciutadans i ciutadanes i que com a tal ha d’esdevenir una de les màximes prioritats de les administracions.

I fer això, admetre que la situació avui és complicada degut a problemes globals que afrontem des de l’àmbit local és més necessari que mai i ens ha de permetre també discernir de discursos alarmistes que s’aprofiten d’aquesta situació per crear alarmisme entre la ciutadania i poder així posicionar els seus discursos més reaccionaris.

Realisme i alarmisme. Aquests són els dos conceptes que marcaran el debat públic i social en els darrers mesos i aquí és on hem d’emmarcar la necessitat d’acceptar la realitat no per crear un estat d’alarma social, sinó per cercar des de les administracions solucions concretes que ens ajudin a fer disminuir els índexs de criminalitat als nostres carrers i barris.

Les dades són tossudes i faran caure els discursos xenòfobs de l’extrema dreta, però a les nostres mans es troba la possibilitat de fer que això passi com més aviat millor per reforçar la convivència als pobles i ciutats del país. La millor recepta, aparcar l’alarmisme i treballar des del realisme per seguir tenint la societat justa i segura que totes i tots mereixem.