Alvise, l'alquimista

Alvise Pérez, eurodiputat del partit ‘Se acabó la fiesta’, no deixa de recordar-nos a aquells alquimistes medievals que prometien miracles inassolibles, com convertir el coure en or, a canvi de diners i confiança cega. El paral·lelisme és clar: Alvise, com els alquimistes d’abans, ven una il·lusió disfressada de promeses buides. Aquest cop, la seva alquímia no consisteix a transmutar metalls, sinó a justificar el frau fiscal mentre es presenta com un paladí de la “llibertat financera”.

Fa poc, Pérez es va veure immers en una trama de corrupció en què va rebre 100.000 euros en efectiu d’un estafador de criptomonedes, Álvaro Romillo. En lloc de donar explicacions convincents, va optar per desviar l’atenció amb un discurs contra el sistema fiscal, afirmant que Hisenda ens roba els diners. Això, sens dubte, recorda l’estratègia dels alquimistes, que, quan no podien complir les seves promeses, es refugiaven en l’obscurantisme i les excuses.

El problema de fons no és només la hipocresia de Pérez, sinó el fet que aquest tipus de polítics promouen una forma perversa d’alquímia política. Fan creure als seus seguidors que poden desafiar les lleis i els principis bàsics de la convivència social per assolir un suposat paradís de «llibertat financera». Però, com amb l’alquímia, aquest suposat paradís és una fal·làcia: mentre denuncien els impostos com un robatori, ells són els primers a aprofitar-se de les escletxes legals per enriquir-se a costa dels mateixos ciutadans que diuen defensar.

Alvise Pérez, amb els seus discursos populistes i les seves promeses de salvació financera, no fa més que alimentar el descontentament i la confusió, com aquells alquimistes que jugaven amb la desesperació dels qui buscaven solucions màgiques als seus problemes materials. Però la realitat és implacable: ni l’alquímia medieval ni les promeses de Pérez poden esquivar les lleis de la física, ni les de la justícia. L’or que prometen no existeix, i la seva alquímia moderna, basada en la desinformació i la manipulació, només serveix per encobrir els seus propis interessos.

Alvise no és més que un altre peó d’un sistema que, sota una façana antisistema, perpetua les mateixes injustícies que diu combatre. La seva alquímia és, en realitat, una estafa. I, com els alquimistes medievals, més tard o més d’hora, serà descobert i desemmascarat per aquells que van confiar en ell. Però mentre això passa, continuarà convertint la confiança de la gent en or per a la seva pròpia butxaca.