El poder de les paraules

Aquests dies a casa nostra estem tristos, perquè s’ha mort la Kedi. Mixeta i Boni troben a faltar la seva companya, que va morir d’una oclusió intestinal. «Ja li ho deia, jo –miolà Mixeta–. Ets una golafre!» i la Boni afegí: «També li ho deia, jo. És que s’ho empassava tot!». La conversa va acabar demanant-me que truqués a Bigotisdepica per adoptar un mixo. «No és que vulguem oblidar la Kedi, però necessitem un tercer/a per a les nostres discussions, algú que faci decantar la balança... I no ens importa que sigui tigrat/ada o borni/a com la Boni o tacada com una servidora... o negre com el sutge. Ah, i és igual que sigui mascle, mentre no sigui masclista!». Vaig prometre que ho faria.

Com que les vaig veure molt capficades per l’òbit de la Kedi, vaig proposar un tema per veure de treure-les de les seves cabòries, que jo també compartia. Se’m va acudir que podríem parlar del poder de les paraules.

«Jo crec –intervingué Mixeta– que se’n fa un mal ús. És com quan es diu ‘punt àlgid’ per referir-se a una cosa que està a la vora d’explotar, quan significa que una cosa està més que freda. El mal és que ha assolit carta de naturalesa. Anem malament si fem que les paraules perdin el seu sentit!»

«És com quan es fa servir el mot «antisemita» si es critiquen les accions del govern israelià contra els palestins, oblidant que tan semita és un israelià com un palestí», reblà Boni.

«De totes passades, ara que deixaren els seus càrrecs, trobarem a faltar l’inefable Josep Borrell, aquesta mena de ministre d’Afers Exteriors europeu, i a Jens Stoltenberg, el secretari, general de l’OTAN, que han posat el llistó molt alt per als seus successors, ja que les seves bajanades són d’antologia –miolà, divertida, Mixeta– Allò del «jardí», per referir-se al món occidental, i de la «jungla» per a esmentar la resta del planeta´és gairebé insuperable».

«De fet –exclamà Boni–, fins al darrer moment ha intentat superar-se a si mateix. Una de les seves darreres frases és impagable: ‘Lamentem els morts ucraïnesos, però continuarem proporcionant armes’. Jo em pensava que la seva tasca era procurar la pau, que és la finalitat fonamental de la diplomàcia».

«I el senyor Stoltenberg s’ha quedat sol quan ha dit: ‘No podem permetre que ni l’OTAN ni els Estats Units fracassin a Ucraïna’... Què vol dir això? Si fas servir el mot «fracassar» vol dir que t’hi has embolicat des del primer moment. Només ‘fracassa’ qui posa en marxa una cosa, no els que s’hi posen després», feu Mixeta.

«Sí, el senyor Mark Rutte, el successor de Stoltenberg, ho té difícil –prenguè la paraula Mixeta–... Per cert, això de ‘Stoltenberg’ (i que em perdoni la resta de noruecs que tinguin aquest cognom) en aquest cas em fa pensar en ‘estòlid’; és a dir ‘neci’».

«Ep, noia, no et passis!» –vaig tallar, preocupat pel tombant que anava agafant la conversa-

«Què vols que et digui? Què me’n dius d’una de les seves darreres frases: ‘L’OTAN es prepara per a la guerra a Europa. L’escenari serà el Bàltic’... Tan estúpids són els comandaments russos per haver-li anunciat on pensen atacar? No serà que és l’OTAN qui vol atacar?».

«Para el carro, noia, que diran que som prorussos! No tens res a dir dels senyors Putin o Lavrov?»

«És que aquest parell pertanyen a la vella escola soviètica. Seran el que vulguis, uns malp..., però estan acostumats al fet que no els puguin enganxar pel que han dit!», va concloure Mixeta.