Diari Més

Creado:

Actualizado:

El traçat ferroviari a Catalunya és obsolet. I el de la costa sud és sorollós i perillós. I ho serà més.

En alguns casos, el disseny de la xarxa té més de 150 anys. Com el tram Martorell – Tarragona, que és del 1861. D’una època que la urbanització del nostre país era molt diferent a l’actual. La costa no tenia el valor d’avui: no estava urbanitzada, i no existia el turisme com avui el coneixem. No estava massificada. I la nostra mobilitat, la dels habitants del país, no era tampoc la d’avui.

A mitjan segle XX costava veure gent del Baix Gaià, com a exemple, anant a treballar a Barcelona, o la seva Àrea Metropolitana, i tornant. I ara som molts, moltíssims, els veïns i veïnes que agafem el tren cada matí per anar a la capital catalana i tornem a casa cada vespre. Cada cop som més: Barcelona centrifuga la gent que no es pot permetre el luxe de viure-hi, i han, hem d’anar al que en diuen “comarques” buscant un habitatge més assequible.

El transport de mercaderies també ha canviat. Fins als anys 70 del segle passat era anecdòtic, comparat amb el d’avui. I ja no diguem si ens referim a les mercaderies perilloses! Què va passar a principis dels 70? Doncs que a les nostres comarques es va implantar el complex petroquímic més important del sud d’Europa. Amb tots els avantatges i inconvenients que això comporta.

Una indústria necessària, però que ha de conviure amb les persones

El complex petroquímic de Tarragona és una fortalesa per l’economia de les nostres comarques. Sense cap dubte. Però cal saber gestionar-la bé. Si mirem l’evolució dels últims 50 anys, la fràgil convivència de la petroquímica i el turisme s’ha sabut gestionar amb nota, pensem. El complex petroquímic no ha parat de créixer i de generar riquesa. I el sector turístic, igualment. L’Àrea Metropolitana de Tarragona s’ha beneficiat del creixement de tots dos puntals econòmics.

Ara bé, és imprescindible que s’ordeni bé la logística del gran motor econòmic que són les grans empreses químiques. Perquè aquestes empreses funcionin bé i continuïn creant riquesa, les seves mercaderies han de tenir una sortida ràpida i àgil. Tothom n’ha de ser conscient. Però hem de reflexionar bé i mirar el traçat per on aquestes mercaderies han de passar. Moltes són perilloses, i el seu transport ha de continuar vetllant per una bona convivència amb el turisme.

Un polvorí molt poblat

Durant els últims cinquanta anys, totes les poblacions costaneres han crescut notablement. Per exemple, Torredembarra ha passat de 4.000 habitants a 18.000 habitants. I la seva població, o la de Creixell, es multiplica per quatre o més a l’estiu, fins arribar en el cas de Torredembarra a més de 50.000 persones al mes d’agost. A més, les viles de la costa tenen diversos càmpings, de gran capacitat, tocant a la via de tren. Tot plegat, un polvorí, amb un risc molt elevat si un tren que porta mercaderies perilloses té un accident. L’onada expansiva podria afectar greument a uns 500 metres a la rodona, i l’evacuació de les víctimes seria molt complicada amb les infraestructures actuals. A Torredembarra ja hi ha un precedent de xoc de trens, tot i que amb combois de passatgers. Hi va haver dos morts i més de cent ferits.

A aquest risc amenaçador cal afegir-n’hi un altre, que patim cada dia: el soroll. Els veïns de la via patim dia sí i dia també la contaminació acústica, amb tot el que comporta per al descans i la salut. Torredembarra viu en un atzucac mediambiental de grans dimensions: aviat els seus habitants patirem, o ja patim, afectacions neurològiques, físiques i psicològiques, que obligaran les administracions a atendre, cuidar i compensar les persones afectades pels sorolls i les mercaderies perilloses.

Tots dos problemes són ja coneguts de fa molt de temps i ningú ens pot dir que li venen de nou. I les solucions també són prou conegudes, i antigues. Ja quan es va implantar el complex petroquímic, ara fa ja 50 anys, el gestor d’infraestructures ferroviàries – aleshores dins de RENFE, i que ara és ADIF – i el complex petroquímic ja preveien que el transport de mercaderies perilloses havia de circular lluny dels nuclis habitats. La realitat és ben diferent de la prevista: el 2022 van circular per la costa més de 200.000 tones de mercaderies inflamables i tòxiques! I això per un tram on la densitat de trànsit ferroviari és la tercera amb més volum d’Europa. La tercera!

I no sembla que aquesta realitat estigui en vies de solució, sinó més aviat al contrari: s’agreujarà.

Un tall ferroviari per fer-hi passar encara més mercaderies

Fixem-nos en l’actual tall ferroviari, que s’inscriu en el Corredor del Mediterrani. L’objectiu de l’obra que ens afectarà durant mig any és, com demana la Unió Europea, fer-hi passar un 30 % del total de mercaderies, que actualment passen en la gran majoria per les carreteres. Només un 4 % viatgen amb tren. Un objectiu que pretén disposar d’un corredor ràpid i àgil per tal que les empreses siguin més competitives i alhora descarbonitzar les autopistes, per lluitar contra la crisi climàtica. Unes autopistes, pagades per nosaltres, la ciutadania, que ja estan prou col·lapsades, i de les quals es trauria densitat de camions.

Hi estem a favor al 100 %, tant de la competitivitat com de la descarbonització. Hi donem tot el suport. Però caldrà tenir en compte quin traçat seguirà el Corredor Mediterrani: l’afectació sobre la població ha de ser mínima, i ha d’evitar travessar nuclis densament poblats. Si això no es té en compte la situació empitjorarà, com diem: penseu que les mercaderies perilloses es traslladaran amb trens de 750 metres de llarg. I generant sorolls de més de 100 decibels! Per fer-nos-en una idea, els reglaments urbans sancionen les activitats que superen els 55 decibels.

Ja el 2011 el ministre de Foment espanyol José Blanco, del PSOE, va rebutjar aquest traçat, pel gran impacte en zones amb una alta densitat de població. Blanco va reconèixer que el recorregut era obsolet i que s’hi havia de buscar alternatives a través de zones que no afectin cap municipi. Alternatives que demanen una gran, i urgent, inversió en infraestructures a Catalunya.

El dèficit fiscal que patim a Catalunya, en molts àmbits, és notori en l’apartat d’infraestructures, en especial en el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. Això fa que el país no pugui avançar amb la qualitat i rapidesa que les empreses necessiten. I que els habitants en patim els efectes en forma de contaminació acústica i perill d’accidents.

Però la següent ministra del ram, Ana Pastor, del PP, va desestimar les inversions per al traçat alternatiu, autoritzant un tram, que no ha estat modificat i que farà que cada dia passin mercaderies perilloses per la costa.

Una tragèdia com la dels Alfacs, però molt més gran

Potser molts de vosaltres recordeu la tragèdia dels Alfacs, o n’heu sentit a parlar. Va ser una autèntica catàstrofe, de les pitjors que han tingut lloc al país. L’estiu del 1978 un camió carregat de propilè liquat va tenir un accident i es va precipitar contra el càmping dels Alfacs, a les Terres de l’Ebre. Hi van morir 217 persones i més d’un centenar van resultar ferides, amb seqüeles.

De forma constructiva i aportant-hi alternatives, denunciem que una desgràcia semblant pot tornar a passar. I que pot ser encara més gran: un tren de 750 metres porta molta més càrrega que no un camió. I un municipi o càmping dels d’avui té una població molt superior a la que tenia el càmping dels Alfacs fa gairebé 50 anys. Si un fet lamentable així tornés a passar, només seríem a temps de lamentar-nos. De poc ens servirà aleshores que ens vinguin a donar el condol totes les autoritats polítiques. Incloses les que van decidir no fer una inversió que minimitzés els riscos.

No és just que a l’hora de prendre decisions tan importants no es tingui en compte la nostra veu, la veu de la gent d’aquí. Nosaltres, els veïns, som els que patim a diari la contaminació acústica, i el risc constant d’un accident de grans dimensions que provocaria un tren carregat fins dalt de mercaderies perilloses. Trens que passen a pocs metres dels nostres llits, i dels dels nostres fills.

Una solució urgent

Tenim dret a decidir i se’ns ha d’escoltar. Per aquest motiu, pensem que els nostres polítics, els catalans i els de la demarcació, han d’anar totes i tots a l’una, per exigir a l’estat espanyol que inverteixi en un traçat alternatiu per l’interior, que minimitzi sorolls i riscos de catàstrofes.

Per evitar perills i problemes per a la salut i l’economia, cal una solució urgent (i provisional), fent servir vies existents, lluny de nuclis poblats. Una cosa possible si existeix voluntat política.

Més val planificar bé i invertir que no lamentar-se i haver de donar el condol.

tracking