Sísif al Camp de Tarragona

A la mitologia grega, Sísif és castigat pels déus a empènyer una pedra enorme pendent amunt per un vessant costerut, però abans d’arribar al cim de la muntanya la pedra sempre rodava cap avall, i Sísif havia de tornar a començar de nou des del principi. De vegades hom podria pensar que algun déu de les infraestructures –si és que existeix– ens ha castigat, al Camp de Tarragona, d’una manera semblant.

I això perquè hi ha temes recurrents, que es fan sempre presents i mai resolts, i als quals anem donant tombs. El galimaties de les infraestructures ferroviàries n’és, potser, el més clar. La tallada del servei per les obres del túnel de Roda de Berà ens han fet presents les obres del tercer fil, que es va proposar el 2011... com a solució provisional, perquè la solució real -un nou traçat entre Reus i Castellbisbal- es veia molt llarg, potser a finals de la dècada dels vint. Tant de bo! Pensem que, l’any 2006, el Pla d’infraestructures i transports de Catalunya, elaborat per la Generalitat, ja contemplava –però, mancat de competència, només com a desig– aquesta línia de mercaderies entre Reus i Castellbisbal. 

Però més cap aquí hi hem tornat. El 2018 es fa l’Acord per les infraestructures i serveis ferroviaris al Camp de Tarragona, entre la Generalitat i -a manca d’una veu col·lectiva- els ajuntaments de Tarragona, Reus, Cambrils, Salou i Vila-seca. I allí es reconeix –per força, perquè les obres ja hi eren, encara que amb molta parsimònia– el tercer fil, com a «solució a curt termini», i es parla de la solució a llarg termini, que és, és clar, la nova variant interior per a mercaderies.

No només això, també parlava –i molt oportú ara– d’un by-pass per enllaçar la ciutat de Tarragona amb la via d’alta velocitat, en els següents termes:

«Cal iniciar ja els treballs tècnics per tramitar i impulsar una nova connexió al nord de Tarragona integrada ambientalment i paisatgística, que superi propostes pretèrites, que aprofiti la línia d’alta velocitat i que permeti connectar aquest àmbit amb Barcelona en un temps al voltant dels 40 minuts.»

Hi podríem afegir les reflexions i propostes contingudes en més plans: el Pla territorial parcial del Camp de Tarragona (2010) el nonat Pla director urbanístic de l’àmbit central del Camp de Tarragona (2011)... Per plans que no quedi

Però tot això, llevat del tercer fil que... va fent, res de res, o gairebé. Projectes, dibuixos, traçats alternatius... i terminis que s’allarguen.

Ara mateix tenim diverses alternatives sobre la taula per a connectar el Port amb l’antiga línia Reus -Roda, i refer bona part d’aquesta –ara en bona part inservible– per evitar el pas de mercaderies entre Tarragona – Sant Vicenç de Calders. Amb els terminis habituals, això seran uns quants anys. Potser els que es preveien, el 2011, per a la solució ‘definitiva’ que anava massa enllà.

No pretenem tenir ‘la’ solució, en el sentit de dir que el millor traçat és aquest o aquell, no va d’això. Va de pensar que potser seria hora de fer una mica més de cas als plans que fem, d’aprofitar –quan hi és– tot l’esforç de reflexió i de ponderació que s’ha fet en aquesta feina de planificació. De deixar d’anar a remolc d’esdeveniments i de qüestionar -sovint, tard i malament- decisions ja preses, que només fan que allargar solucions.

I admetem també que la perfecció no existeix, que no hi ha solucions màgiques (ni recursos inesgotables, però això és una altra qüestió). És necessari treure la circulació de les mercaderies dels nuclis poblats, però no al preu de traslladar el problema a uns altres nuclis. I pensem, també, que els nodes d’intermodalitat –el Port, sobretot, però també d’altres– i els centres productors són on són. Si volem que les activitats productives siguin ben connectades amb les ciutats, per minimitzar els desplaçaments laborals, això inevitablement produeix proximitats. L’àrea central del Camp de Tarragona és un espai amb una gran densitat d’ocupació: residencial –permanent i turística– d’activitats econòmiques, d’infraestructures de tota mena. No és gens senzill. Motiu de més per prendre-s’ho seriosament.