Migracions III: la nostra

El balanç migratori de Catalunya s’ha fet positiu just fa trenta anys. És a dir, que el saldo entre els que venen i els que marxen, en venen més. Però encara n’hi ha que marxen, i no són pocs. Potser dels millors.

Catalunya ha estat un país d’emigrants, de temps. El meu avi, de fet cap dels dos, no va anar a Cuba, però no sé si més enrere alguns dels meus avantpassats no ho feren. Els de la meva dona se’n van anar a Xile. I milers d’altres a Argentina, a Mèxic, al Brasil, a Veneçuela i als Estats Units. Altres, també, a diferents països europeus. A la verema a França i que després es quedaren allí, un bon grapat.

El meu pare, a un viatge a l’Àfrica als anys 50 del segle passat, es va trobar una orquestra a un hotel a Bamako, avui capital de Mali i aleshores poc més que un lloc d’arribada de caravanes, tots ells catalans. Com varen arribar allí no es va esbrinar.

Al meu entorn proper sento parlar de fills i filles que viuen i treballen a l’estranger. Enginyers a Múnic o a Dubai, infermeres a Londres, diplomàtics a Brussel·les, prima ballerina al Quebec, informàtics als Països Baixos, metges als Estats Units o la meva filla i nets que viuen a Zúric. També operaris de muntatge i arquitectes cap als Emirats del Golf Pèrsic, on la construcció no s’atura. Molta colla. La major part han marxat per trobar millors condicions de feina, més consideració professional, un futur més obert de desenvolupament tecnològic i, sobretot, salaris més d’acord amb les seves qualificacions i aspiracions.

El programa Erasmus va servir, i serveix, per obrir els espais i les ments més enllà de fronteres a punt de desaparèixer. El jovent universitari es divideix entre els que han fet un Erasmus i els que es quedaren aquí tot i les no escasses crítiques al programa i la, aquesta sí, escassa subvenció. No vol dir que els que varen provar l’excursió europea després es veiessin empesos a marxar, però viure a llocs de clima diferent, on els trens i els busos van a l’hora i la gent respecta els passos de vianants, ja serveix. 

Més tard ve la comprovació que les traves burocràtiques no inexistents, però racionals, els salaris adequats a la formació, el respecte a les persones i les coses, que animen a canviar-ho per la benignitat del clima, la família, els amics, els records d’infantesa i, també, el petit desastre organitzatiu de la nostra societat.

Posat a repartir culpes o causes, el panorama polític i, més concretament, l’actuació dels polítics, no contribueix a oferir expectatives de què, en un futur no massa llunyà, les coses canviaran. Ans al contrari, el que sembla que, al pas que hi anem, caminen cap a la catàstrofe. Algunes dades venen a demostrar que això no és del tot veritat. Els que no marxen esperen que si tenim el més important creixement econòmic de la UE, si creixen les exportacions, si atraiem inversors, es generen «start-ups», empreses de noves tecnologies avançades, aquí les coses haurien d’anar millor per tothom... esperançadament.

El cert és que si marxen els que estan més preparats i, en canvi, rebem immigrants per a les feines de menys qualificació, a veure quin país ens quedarà. Pot ser que ens ho pensem i mirem de recuperar talent emigrat. Però per a retenir el que tenim cal ordenar la nostra oferta salarial, la de l’habitatge, les millores en comunicacions i transport de persones, que facin que la part laboral i professional del nostre estimat país sigui prou atractiva per a tothom. Si, a més, aconseguim que sigui un estat independent, encara millor. Ho farà més fàcil.