DANA

Si ara mateix féssim una enquesta sobre aquesta paraula (que en sentit estricte no és ben bé una paraula, de seguida ho explico) que desgraciadament hem après tots tan de pressa, estic segur que: una, tothom sabria què vol dir; i dues, ben pocs sabrien d’on surt. Perquè DANA és un acròstic, un mot format amb les inicials de tants mots com lletres té. En aquest cas, les de Depressió Aïllada a Nivells Alts.

Que els serveis informatius ens introdueixin termes nous no té pas res de dolent, ans al contrari; de fet és una de les seves feines. Ara bé, sempre que segueixen alguna mena de criteri. Hi ha hagut qui s’ha queixat que no quedava clar si Dana era un nom comú (cas en el qual hauria hagut d’anar en minúscula) o propi, com els huracans que els americans bategen per diferenciar-los; i és ben cert que els primers dies dels aiguats tan aviat ho senties amb article indeterminat (‘una dana’) com determinat (‘la Dana’); també s’han elevat protestes per haver canviat el nom a allò que fins no fa gaire coneixíem amb el sintagma gota freda (que de fet és tal com ho recull la Viquipèdia), i no els manca raó, perquè sovint resulta inevitable sospitar que els mitjans introdueixen terminologia nova només per fer el tifa, per dir-ho amb l’encertada expressió del benvolgut Enric Gomà. És a dir, per demostrar a la plebs que ells en saben més; i és una sospita enraonada, si penseu en modificacions més o menys recents com ara virulència, una suposada variant de violència que en realitat no n’és pas sinònim perquè vol dir una altra cosa. La pega és que, massa avesada a creure l’autoritat, la gent (una part de la gent, més aviat. Per desgràcia, i paradoxalment, la més llegida) els acaba imitant.

De fet, aquests dies de tant de moviment s’ha fet força broma amb el llenguatge que alguns experts fan servir a les xarxes per explicar el ball meteorològic, on ‘convecció’ era la paraula més senzilla. M’ha agradat veure, en canvi, que n’hi ha que s’estimen més fer-se entendre sense ínfules, i per això fan servir termes col·loquials, com ara bitxo (que jo no he acabat de capir perquè no en soc gaire aficionat, però que qualsevol que segueixi un canal d’aquests pot deduir fàcilment). En qualsevol cas, en aquests temps de lluita desfermada entre uns mitjans que van perdent presència i credibilitat a pas de gegant i unes xarxes atapeïdes d’impostors, val la pena protegir un dels pocs instruments que encara ens poden defensar del control dels poderosos, que és l’expressivitat popular. Benvinguda, doncs, la dana, però encara més benvingut el sentit comú.