Els aiguats i unes quantes veritats

Ara se’n diu DANA, però tota la vida n’hem dit aiguats. La pluja és la matèria primera dels aiguats, i les coses són com són: ni la humanitat, ni el mateix Donald Trump -en el paper de gran xèrif del món-, podem decidir ni quan, ni com, ni on plourà.

Així, si ja haguéssim trobat un enginy que ensenyés la pluja a ploure, ens podríem estalviar molts desastres. Penso en el ‘Glòria’ de l’octubre del 2019. Avui, la ‘Banya del Trabucador’ no seria de ‘quitaipón’ ni quedaria arrasada cada pocs mesos. I més al nord, a la Conca de Barberà, encara hi hauria dempeus el celler Rendé Masdeu -a l’Espluga de Francolí-, per posar un exemple que em va impressionar. Situat en una mena de ronda que voreja l’Espluga, aquest celler -que no era precisament petit-, va ser devorat pel Francolí, que tot i una aparença dòcil i amable, quan mossega, mossega.

Dit això, el cas és que la DANA d’aquest octubre al País Valencià ens situa davant d’un desastre que ha estat provocat per la naturalesa, però alimentat -i de quina manera- per la mà humana.

Estem davant de dècades de negligència en la planificació urbanística, però no únicament això. Hi ha més coses. Aquesta vegada trobem irresponsabilitat i ineficàcia abans i després de la tromba d’aigua. I enmig del caos, cada decisió ha fet bona l’anterior. La conclusió, parlem clar, és que tot s’ha fet malament.

I això, per què ha passat? Fa mesos el catalanisme polític alerta que la política necessita ètica i veritat. Hi ha al·lèrgia a qui pensa diferent i l’estat viu còmode en les clavegueres. Es potinegen jutjats, normes i lleis, i la classe política no està pel que s’ha d’estar. Els debats són gasosos, falsos, infantils, tramposos, buits de res... Fa massa que els anomenats partits d’estat viuen pendents de res transcendent. I aleshores, clar, sense el fre del sentit comú, hi ha un dia que l’estat fa figa.

A més, a València el PP va robar el que no està escrit i quan això passa, els límits del que està bé o malament es desdibuixen. Fa massa anys que al País Valencià han convertit la política en la festa major de la frivolitat i de l’i tu més’. Una cosa porta l’altra. La suma d’actituds infantils i capgirar la jerarquia de les prioritats, acaba convertint la cultura política en un absurd, on res acaba de ser del tot important. Si vius distret, si parles de nicieses en lloc de denunciar la falta d’infraestructures, si converteixes el canvi climàtic en la riota del debat públic, hi ha un dia que a sobre la taula del president no hi ha res important. Dit d’una altra manera, quan tot és relatiu, un dia no envies l’alerta que has d’enviar -encara que sàpigues que cauran 400 litres per metre quadrat.

L’aigua ens ha deixat la lliçó davant dels nassos. Sentit d’estat i transcendència en cada decisió. Al centre, les persones, però sempre, veritat, democràcia i ànima. Deixeu-vos de sermons i de profecies. Política? Clar que sí, més que mai. Però política autèntica, seriosa i útil. Sense veritat ni democràcia, la gestió sempre acabarà sent frívola, absurda i perillosa. Ara ja ho sabem: la lleugeresa i la mentida poden ser dolorosament perilloses. I mortals. Fugim-ne.