Voluntaris(me)

He posat aquest títol per un doble motiu: primer, perquè em vull centrar en una branca molt concreta del verb voler, que és la mare dels voluntaris. I segon, perquè (increïbles casualitats de la vida!), ara fa exactament deu anys vaig publicar un rodalmot amb el mateix títol (sense el sufix) per lloar la feina dels quaranta mil voluntaris gràcies als quals es va poder muntar aquell episodi clau de la nostra història política recent que fou la consulta del 2014.

En aquella peça vaig repassar, com solc fer, el conjunt dels derivats de voler, que és una família de la banda mitjana-baixa: una trentena llargueta de membres. Per això avui em centraré en les dues branques secundàries que sorgeixen de voluntat, que ves per on és la més gruixuda. Per una banda, tenim voluntari i els acòlits (involuntari, voluntàriament, involuntàriament...) i per l’altra volenter i els seus (volenterós, volenterosament...), de to un xic més poètic: és el clàssic mot que llegim als llibres (“La filla mostrà una actitud més volenterosa que el seu company”) però que no fem servir en la parla. 

Tant una com l’altra compten, això sí, amb sengles parents d’interès; la segona, amb l’adjectiu volenter, que ens agermana directament amb els coneguts falsos amics volentiers, francès, i volentieri, italià, que malgrat que l’aparença d’adjectius en realitat són adverbis. Generacions d’estudiants d’escoles d’idiomes s’ho han après després de caure en el parany. 

A la primera, per la seva banda, hi trobem sengles adjectius: voluntatiu, que és sinònim de volitiu, i, atenció, volunter: ‘Que no vol que es faci sinó la seva voluntat’, un mot que de fet escauria molt més a certs polítics amb responsabilitats en la catàstrofe del País Valencià que no pas als milers i milers de benintencionats que hi han acudit a compensar la imprevisió.

I ja que parlem dels voluntaris, he deixat pel final la paraula (més casualitats de la vida) que més anomenada ha donat a la família i que, en canvi, alguns diccionaris encara no recullen, pel mer fet que és la més jove: voluntariat. El DIEC, per exemple, la defineix així: ‘Condició de voluntari en un treball social concret’, que trobo que fa una mica curt; estic segur que aviat hi afegiran una segona accepció de caràcter més col·lectiu (com ja passa en italià amb volontariato). 

En aquesta línia, val la pena parar atenció, també, a la de voluntarisme que dona el mateix diccionari: ‘Actitud que respon a la convicció que la voluntat ho pot pràcticament tot’. A la vista del que ha passat a Paiporta, Algemesí i Sedaví, una altra que es podria millorar, oi?