«Si us plau, perdó i gràcies», suficient

Agost de 2012, Pamplona. Primer any dels meus exilis emocionals fora de Catalunya. Moments propicis per a la reflexió, per a deixar l’ànima córrer lliurement en terres llunyanes, fer uns sans exercicis d’introspecció personal i, des de la distància personal i física, repensar-se i analitzar què hi fem aquí. Quin bon moment aquell.

Avui en dia, corren temps convulsos al món, però si algun tema m’ocupa el pensament és el risc evident de divisió social que tenim al nostre país, també a Espanya i a Europa. Estic convençut que les xarxes socials hi tenen un paper predominant, però no és la qüestió que abordaré avui. Penso que també hi ha una responsabilitat individual i, en conseqüència, social, que és el que vull atacar.

De finals dels noranta, el món va costa avall. La societat s’ha tornat altament egoista, imbuïda en un pensament centrat a maximitzar el benefici personal a costa del que sigui i de qui sigui. I penso que aquest declivi no s’enfoca com caldria, ja que no tot es pot resoldre encarregant cursos de sensibilització ni desplegant normatives infumables.

No, la base del problema, d’aquesta divisió incipient radica en la cultura, en els valors, en l’educació. Bé, en la manca de tots aquests. Demano uns mínims que ens permetin enfortir les relacions interpersonals i la confiança amb les institucions.

Començava aquesta tribuna referint-me a Pamplona perquè a les acaballes del meu primer Camí de Santiago, vaig poder observar un senzill cartell a la façana de l’institut Cuatrovientos, una cooperativa de formació, que resava el següent: ‘Por favor, perdón y gracias’.

Poques paraules però d’alt impacte. Fa 12 anys se’m van gravar a foc, pensant i repensant com seria un món en el qual les persones fossin conscients de l’impacte exemplar que tindria l’ús sincer i honest d’aquelles tres expressions.

Aquesta setmana he recordat aquell instant i el procés de reflexió que se’m va obrir. Per què? Perquè és indecent observar la mediocritat i incompetència, així com la falta d’autocrítica i assumpció de responsabilitats, que acumulen responsables polítics que haurien de ser els primers a donar exemple. No se’ls pot culpar, els surt gratis i se’ls aplaudeix per igual, ho facin bé o malament.

Ara bé, amb un mínim de vergonya i d’educació podríem construir una societat diferent. Jo aspiro a uns dirigents educats, cultes i amb un mínim d’ètica personal.

Sé que se’m retraurà que aspiro a poc i que hauria de reclamar gent formada i amb experiència. Mirin, jo ja només aspiro a un «si us plau» i a un «gràcies». I si els sóc sincer, el «perdó» s’ha devaluat tant que ja només m’interessa si va acompanyat d’una carta de dimissió.