Tarragona, tan lluny de Déu i tan a prop de Barcelona

Permeteu-me parafrasejar el jesuïta Vicente Heredia que ho va dir de Mèxic i els Estats Units fa 150 anys, que després va manllevar el dictador Porfirio Díaz en alguns dels seus discursos. D’entrada deixem a Déu a banda, que és matèria que pot tractar el senyor arquebisbe, present també en aquestes pàgines. Però és que els 80 quilòmetres en línia recta, segons els mapes, semblen lluny si s’han de fer caminant. Més o menys tres dies en carro, havent de descansar viatgers i animals. Quan es viatjava en carro calia tenir motius molt important per a emprendre el viatge.

Vaig anar a viure a Barcelona, a estudiar a la seva prestigiosa universitat, de jovenet. Només tornava a casa per Nadal, per Setmana Santa i al final de curs a l’estiu: tres viatges l’any, amb trens de vapor i fum, de quan el carrer Aragó estava obert pera què sortís el fum a fora. Molt sovint els trens anaven plens “fins els topes”. 

Això no vol dir “topes” com el cap d’amunt, sinó literalment fora de la “jardinera” que tenia cada vagó, plena de gent, i jo dempeus sobre els topalls del vagó amb el següent, a risc de caure. Vint anys després, amb el que es deia ‘Cataluña Express’ es tardava 55 minuts en el trajecte fins a Barcelona. Uns trens confortables, mai plens, amb una tauleta en cada seient per escriure o posar els primers ordinadors portàtils, aleshores una mica pesants. Fins i tot vaig poder anar i tornar a Barcelona dos cops al dia per dues activitats diferents. 

A més hi havia un darrer tren, un correu més lent però funcional, que sortia de Barcelona a quarts de dotze de la nit, cosa que permetia anar al cinema o al Liceu i tornar a casa a una hora prudent. També és cert que li deien el “tren dels borratxos” per raons alhora evidents. No cal descriure la situació actual, ben coneguda i de segur patida per molts dels lectors.

EM penso que aquest allunyament entre el Cap i casal i la perifèria per part de RENFE no és innocent. Forma part de la destrucció de país’ el nostre, com ho són altres mancances d’inversions evidenciades en la no execució de projectes pressupostats i aquests en percentatges realment preocupants. 

Això, per part de l’estat i el contuberni en el qual coincideixen “el gran cortijo”, associat al buidatge de la perifèria en afavoriment del vòrtex maligne madrileny. Una altra part és la vergonyosa incompetència de les delegacions de l’estat a Tarragona. D’elles i notablement, les de transports i ‘fomento’, abans coneguda com a “Obres Públiques”. Les mostres són abundoses i molt més que botons, tot i que el botó més notori és l’exclusió de Tarragona i Reus de la hiperventilada xarxa d’Alta Velocitat Egpañola.

Hi ha però, altres culpables. La ‘barcellunya’ Catallunya (que t’allunya) és l’altra. Per exemple, en el món de l’assistència sanitària, cada iniciativa de desenvolupar una nova activitat, especialitat mèdica o adquisició d’equipament, és bloquejada per què fa la competència a serveis similars a Barcelona. Quan resulta evident que a Barcelona no hi donen l’abast, es recomana que la gent faci ús de la medicina privada, de les mútues, per què «tots han de viure…».

En altres àmbits es registren experiències similars, obres de construcció d’escoles enrederides anys (dotze la d’una de les meves netes, que acabarà tot el seu ensenyament obligatori en barracons), museus tancats durant lustres i altres. I això ha continuat així amb governs de la Generalitat de diferent pel i conformació.

Barcelona, tan lluny i tan present.