Ofeneu, també hi teniu dret!

El món se’ns fa petit i la cultura de l’ofensa, antigament vanagloriada, s’esvaeix front la correcció i un fals respecte mal entès. No deixem de ser educats ni correctes per ser inadequats. Expressar una opinió o posicionament no hauria de ser delicte – bé, darrerament sí -, com tampoc hauria de generar cap trauma a ningú, en teoria.

I parlo de trauma perquè estem arribant a uns extrems extremadament preocupants. Tot just aquesta setmana, en Carlos Domènech, sots director de la casa, em deia que havia vist a la xarxa social X que s’estava organitzant un moviment en contra d’embolicar regals perquè això podia generar ansietat. Sí, ansietat per no saber què hi ha dins del paquet i pel temps que suposa desembolicar el regalet. En aquestes estem.

El millor de tot, però, el fil que se’n desprenia de gent preocupada, ocupada, desocupada i mobilitzada, hereva del més tradicional “barrufet rondinaire” del país. En un sentit o altre, uns arramblaven contra l’autora acusant-la de manca sensibilitat envers els autistes, d’altres consideraven que el comentari no assenyalava a cap col·lectiu i uns tercers, creuen que si s’hagués explicitat que no era un comentari cap a les persones autistes hauria estat pitjor. 

Per rematar el clau, els més eixelebrats apuntaven que si algú se’n volgués riure és perquè seria ‘neuro-divergent sense diagnòstic’. Podria semblar una anècdota però ara que arriba Nadal aquestes discussions, comentaris i valoracions es converteixen en norma. En norma de la secta de la pell fina que considera just i necessari batallar per qualsevol expressió, verb, tradició o opinió que trenca la bondat normativa.

No rieu, no, al col·lectiu dels que no emboliquen els regals perquè genera ansietat hi podem sumar aquelles persones que consideren que fer cagar al tió és maltractament animal i poc instructiu per a la canalla. Miri, escolti, les tradicions són aquelles petites coses que uneixen, per sort, a diverses generacions, ni que sigui un cop l’any, entorn d’una taula o un dia festiu. Diguem-ne que la tradició és cultura, la nostra cultura.

Podríem seguir i parlar de si els llums de Nadal, amb motius religiosos o tradicionals, ofenen a persones de cultes diferents, de si és adequat o no relativitzar la motivació religiosa de la nostra cultura o de si, arribats al cas, passejar pares noels pel centre de les ciutats també pot ser ofensiu per a una part de la societat. Romanços!

El que és evident és que hi ha una renúncia generalitzada, sota qualsevol precepte, a mostrar-se com som i a viure la cultura local. Una renúncia motivada, únicament, per la por a ofendre. I francament, la tradició i la cultura identifica però no ofèn.

Als amics de la pell fina, dels regals sense embolcall, dels pares noels, de renunciar al tió, de les llums desnaturalitzades, de comprem caganer però evitem muntar el pessebre només els puc dedicar una reflexió: que caigui ja el meteorit, que se’ns fa tard.