Pescadors. Drama de present

Als darrers dies s’ha parlat molt de la crisi que afecta el món de la pesca a la Mediterrània, en base a un acord de la Unió Europea, per cert, fruit d’un pacte dels Ministres d’Agricultura i Pesca de la Comunitat per, entre altres actuacions concretes, la suposada recuperació de les poblacions dels peixos, en funció de canvis de «malla», però també en mesures de reducció de dies de pesca en un 79% dels vigents, deixant l’activitat en pràcticament 27 dies de feina; és a dir, aplicar la restricció i la radicalitat cap a un sector en «agonia» des de fa molts anys.

Si realment veiem les respostes que s’han donat, un cop anunciades les noves formules de futur, s’han plantejat una sèrie de dubtes que, fins ara, no tenen resposta i que col·loquen al món pesquer en un «túnel» de difícil sortida. 

No puc entendre el posicionament de la classe política, davant un tema que han recolzat i que ara «volen» reconduir; no es va valorar el que suposaria la decisió pressa o realment es van amagar les conseqüències de l’acordat, esperant una resposta minsa dels afectats que, com sempre, s’empassaria un nou marc que anuncia una mort difícil d’evitar.

Em semblen necessàries determinades mesures, però no puc entendre que ningú hagi previst res, per molt que ara tots es sumin a «les fotos» de solidaritat, però sense cap concreció, és a dir, com pot ser que els que han decidit, ara vulguin posar-se al costat dels «agredits», en un demà cada cop més complicat.

És evident que les decisions europees, repetidament són més difícil d’entendre, doncs sembla que es fan en funció de no sé quins interessos, però en perjudici d’una ciutadania que no entén l’atac a l’agricultura, la ramaderia o la pesca, de manera directa, amb decisions, quan menys, discutibles; per no esmentar altres sectors, com els de l’automoció, també «tocats», per una manca de prioritats vitals en perspectiva.

Tornant al món del mar, només es veuen bones intencions respecte a «idees» sense data de concreció, amb les ajudes, les compensacions o la feina que implica a tots els afectats per trobar respostes possibles, però amb data concreta d’aplicació; és a dir, sembla que des de «els poders» es busqui «aplanar el descontent» en funció d’ofertes, sense cap concreció, malgrat declaracions de tot tipus, i com ja he dit, «fotos» de suport moral però poc de realitat pràctica.

És evident que s’ha de buscar un equilibri entre el mar i la gent que es guanya la vida amb ell, amb interessos complicats, però sempre en disposició de buscar alternatives, via «vedes» que es compleixen escrupolosament perquè saben el que s’hi juguen.

Com sempre, suposo que un cop passat el primer requeriment del sector i les bones paraules, ara toca implementar el que s’ha dit, per donar una tranquil·litat, difícil de concretar, però vital per milers de famílies i petites empreses que ho donen tot per poder subsistir en uns mercats, cada cop més tensionats i on es fa difícil conèixer els interessos que «manen» i volen dissenyar models de supervivència controlada.

No es pot oblidar el que suposa per una part de la gent, que encara aporta per una feina difícil i complicada, i la que «es sorprèn» en funció d’acords, presos molt lluny, i amb absolut desconeixement del que comporta una feina cada cop més singular; especial i artesanal del que podem gaudir sota un concepte mediterrani que ara es vol eliminar.

Esperem que les «bones intencions» es converteixin en fets concrets i que la solidaritat publicitada no quedi en pures intencions o compromisos d’ordre polític que el que vol és passar pàgina; no crec que sigui de rebut, com ha passat amb la pagesia, que malgrat totes les seves mobilitzacions segueix sota mínims i amb poca capacitat de resposta davant decisions, repetidament, fora de lògica i en funció d’un suposat globalisme ecològic que, en tot cas, vol condicionar.

Des d’una visió més casolana, no puc comprendre el que serà del nostre «Serrallo», en un demà on la flota pesquera deixi d’existir o es converteixi en un pur model publicitari de parc d’atraccions, amb milers de negocis de restauració que també es veuran «tocats» per una realitat no desitjada però que ens supera, ja sé que es fa difícil, però crec que la nostra gent del mar ha de poder tenir respostes possibles, no només compromisos, per aprofundir cap a estratègies reals de supervivència, no fer-ho només és garantir-nos una crisi que no solament afectarà a una part, sinó que deixarà fora de la realitat la nostra ciutat amb vocació marinera innegociable i amb un compromís personal vital.