Trencadissa social

Les darreres conteses electorals en institucions de referència a casa nostra, com el col·lectiu de l’Advocacia de Tarragona o la direcció d’una Confraria de Setmana Santa referencial, amb resultats igualats i, sobre tot, amb guanyadors per pocs suports de diferencia, respecte dels «perdedors», en cada cas, crec que és un reflex més de la precarietat vigent per part de la nostra societat a l’hora de donar respostes acaparadores a les diferents alternatives que es plantegen.

És cert que el que esmento pot tenir moltes lectures, des de les de recolzament cap a una diversitat evident, fins les que es fan de trencadissa social, al no obtenir els «guanyadors» uns resultats majoritaris; des d’una visió democràtica, és clar, que, d’entrada, l’existència de diferents opcions es positiu, i ve a reforçar el propi model de llibertat que ens hem donat, una altra cosa és com es reconduirà aquesta situació de divisió pel futur; el fàcil és el «discurs» de que tots han de sumar, els que perden i els que guanyen, però aquest és un punt de difícil concreció. 

Ja sé que l’alternativa al que dic és la competència a la «búlgara» amb majories acaparadores i inexistència d’alternatives a l’opció majoritària, ara bé, crec que el problema es visualitzarà com negatiu, si els vencedors no som capaços d’oferir formes de fer que garanteixen el discurs d’èxit, però sense arrabassar, el que puguin dir els que no han tingut l’èxit esperat.

És evident que, després de qualsevol «campanya electoral», es fa difícil parlar de «consens» o buscar acords, però no estaria de més, fer un esforç en aquesta línia.

Tot el que dic, a més, crec que és un reflex de la pròpia societat, on els extremismes cada cop tenen més pes, i que, tot això, ens porta cap a un desacord generalitzat, on es farà més complicat trobar punts d’entesa, per sobre de la discrepància, en els temes d’interès general comuns en cada opció.

Espero i desitjo que els que han obtingut l’aval per tirar endavant els seus projectes, tinguin tota la sort per fer-ho possible, però també estaria bé buscar sumes, complicades, per trobar camins d’entesa, amb un objectiu comú d’eficiència, a tots els nivells.

És evident que, el que dic, si s’arriba a la darrera conseqüència, és una via pel desacord consolidat, amb una opció cap el «desentendre’s» com primer pas per una desconnexió gradual; segurament tot és legítim i acceptable, una altra qüestió és si ens ho podem permetre.

En tot cas, el que refereixo, és un punt més a valorar per la nostra comunitat, especialment quan arribem a les lectures polítiques, on podem veure una atomització del vot fins a límits insospitats i una proliferació d’actors amb propostes de tot tipus, especialment de les que busquen, per sobre de tot, «el vot» a qualsevol preu, oblidant la tasca a fer en l’interí, entre elecció i elecció, a l’hora de fixar programes possibles i executables o, simplement, apuntar-se a ideològiques fora de la realitat global.

Finalment, no oblidem, tampoc, en aquest modest anàlisi, els frens que tota tasca pública comporta a l’hora de limitar «els poders» que, no podem oblidar, de cap manera, si realment volem, també, garantir-nos una «capacitat de triar» a la que no hauríem de renunciar, sota cap concepte, com assegurança d’un futur possible i democràtic.