Opinió
L’art d’educar estúpids
Ahir, en arribar a casa des de Picamoixons, després d’haver acompanyat a un amic que va adoptar un parell de mixos dels que acull bigotisdepica@gmail.com, em vaig trobar amb els meus gats rient a cor que vols.
«Què us passa?», vaig preguntar.
«Res –digué Mixeta–, estavem llegint aquest llibre», i em va mostrar un volum amb un títol cridaner: El arte de educar a estúpidos. Una crítica sociológica para recuperar la confianza en la educación, editat per Barlin Libros i obra d’un professor de l’Institut Campanar a València, Alberto Torres Blandina, qui, a més d’ensenyant és un escriptor de reconegut prestigi.
«I de què va aquest llibre?».
«L’expressió generació de vidre ha estat encunyat per a definir a tots aquells infants nascuts des de l’any 2000, la característica principal és la fragilitat, sovint causada per la sobreprotecció a la que han estat sotmesos per part dels seus pares des de ben petits. Alberto Torres ha escrit un document on descriu les conseqüències que té a les aules aquesta mena de protecció excessiva dels pares envers els seus fills. Si els pares poden sobreprotegir -diu el professor- és perquè la legislació permet que poden fer-ho, ja que si a un infant li passa alguna cosa en una excursió o la classe de Tecnologia, per usar eines, els pares en poden presentar una demanda».
«És veritat!», vaig haver d’admetre.
«El professor Torres –va seguir Mixeta– es lamenta que aquesta mena de conducta genera un ‘clima antieducatiu’, perquè no es pot aprofundir en segons quins temes, ja que els pares ens poden demandar per fomentar ideologies contràries als seus criteris. Volen que els professors eduquem els seus fills com ells voldríem, perquè no tenen temps d’educar-los. A més, segons aquest docent, explica que hi ha una espècie de sobreactuació del paper dels pares o mares que no estan presents en l’educació i ho deleguen tot a l’escola. Arriben a l’institut i comencen a insultar els professors, a queixar-se i, de sobte, senten que ja estan fent quelcom per l’educació dels seus fills o filles. Té a veure amb una certa culpabilitat, òbviament inconscient. Això és molt pervers».
«Aleshores…?», vaig preguntar.
«Mireu, diu el professor Torres, davant aquestes situacions els docents ‘no volen problemes’. La majoria d’ensenyants s’està moderant. Ja no es generen a classe debats polèmics i no es parla de segons quines coses per si algun alumne s’ofèn. Si a l’institut els alumnes no poden argumentar, parlar i crear una consciència de sentit crític, on ho faran? En el seu dia a dia, els docents es troben amb certes situacions en les quals els carreguen amb responsabilitats que no els pertoquen. Parla també d’un alumne de setze anys va saltar una tanca i va venir la mare escridassant-nos perquè no l’havíem vigilat, com si el noi no tingués la seva responsabilitat. Això genera un pensament esbiaixat: ‘Si la meva mare no em culpa a mi i culpa a l’institut, és que jo no en tic cap culpa’. Una mare -afirma Torres- va venir a veure’m en certa ocasió demanant que aprovés al seu fill perquè… no es traumatitzés».
«Renoi!», vaig exclamar.
«Aquesta sobreprotecció s’evidencia quan he fet la prova de programar un examen a la tercera hora de classe. Llavors, no acudeixen ni a la primera ni a la segona hora i els pares no tarden a telefonar dient que l’alumne està malalt. Aleshores, t’adones que els pares estan mentint, possiblement enganyats pels seus fills… I no s’acaba aquí la cosa, perquè Torres explica una altra anècdota: Una vegada va venir un pare enfurismat perquè havia suspès al seu fill. Quan li vaig mostrar el full de l’examen en blanc, va quedar garratibat. El seu fill l’havia enganyat miserablement dient que el professor li tenia mania.»
«Total…»
«Total –va reflexionar Mixeta– que estan contribuint a crear uns éssers irresponsables. I aquests joves són el nostre futur. Que Déu ens agafi confessats!».