Abraçar el silenci

A vegades no hi ha res o a dir. No és que el millor sigui no dir res sinó que no hi ha res a dir. Seria interessant que cadascú de nosaltres, en algun moment de la setmana o del mes, fes un exercici centrat en escoltar-se.

S’imaginen trobar no una hora, dues hores!, en les quals poder asseure’s en un lloc tranquil de casa, en algun passeig poc concorregut, un bancal o dins d’una petita església de qualsevol poble del Camp per no fer ni dir res? Més que imaginar-s’ho, la qüestió seria si ho han fet alguna vegada o quan és el darrer cop que han tingut l’oportunitat de fer-ho.

Sobra dir que vivim en un entorn frenètic, tant laboral com personal, però convindria repensar quanta culpa té un mateix sobre aquest anar i venir constant. També, un altre exercici interessant seria pensar si no ens estarem sobre saturant nosaltres mateixos, probablement de manera inconscient.

Quantes vegades no pugem al cotxe, a l’autobús o comencem a caminar i temps ens falta per donar-li al play de la llista de reproducció? És necessari? Ens direm que no fa mal, que és la nostra música favorita i que ens ajuda a passar l’estona. Segurament és així però, si hi pensem fredament, no deixem respirar al nostre cervell ni dos minuts. Realment és convenient exposar-nos a inputs externs constantment?

Recentment, un amic em comentava que ell quan cuina aprofita per escoltar podcasts sobre història i d’altres matèries que li interessen. Ho respecto i també ho he fet. Ara bé, en quin moment de la història hem passat, la humanitat, a necessitar fil ambiental permanent? Ja no entro a valorar si n’acaba aprenent o no però dubto que a la llarga sigui positiu.

Hem estat els darrers quinze anys, ja sigui per la irrupció de l’iPod, per les possibilitats tecnològiques, perquè el cinema ens ha fet els blancs incòmodes, a menystenir el silenci i la concentració. I desacostumar-s’hi és molt fàcil però requereix de molt d’esforç tornar a apreciar el silenci.

No em refereixo als cincs minuts de cua al supermercat, quan anem a l’excusat o quan esperem a la consulta del metge. Si bé aquest temps som capaços de contenir el silenci, no ens faltarà pas un mòbil a la mà perquè META, X i Google ens diverteixin interessadament.

Em refereixo a fer l’exercici personal de callar i d’asseure’s. De no escoltar ni veure res. De badar. De dedicar de manera conscient, cada quan cadascú consideri, una hora al silenci. Qui ho hagi provat sabrà quina sensació o sensacions genera. D’entrada el buit, obvi, però amb el temps el cap s’asserena, algunes idees flueixen, reflexions personals tornen al primer pla, ... Tot un seguit de ‘mini jo’ lluiten per captar l’atenció de la ment i fixar l’agenda del moment.

És en aquell precís moment, on el soroll intern es més intens, que podem prendre la sana decisió de parar, d’apagar la màquina i de prendre el control del nostre pensament. No són poques les converses internes que es poden tenir i les conclusions personals a les quals podem arribar quan s’abraça el silenci. Els ho recomano.