És l’economia...

La candidatura demòcrata a la campanya electoral dels EUA de 1992 es fonamentà en la importància de la conjuntura econòmica com a element determinant en els processos electorals. Aquesta màxima s’ha mantingut amb major o menor incidència fins l’actualitat. Tanmateix, el context actual té en compte altres consideracions, de manera que això no sempre és ben bé així, com està passant, ara per ara, a Espanya.

Per què es dona aquesta situació? És quantificable? Obeeix a raons purament emocionals? Qui en fa la lectura encertada? A qui beneficia o perjudica una situació com l’actual? Aquestes són algunes preguntes que tots ens plantegem i ningú té la resposta concloent.

És una obvietat que l’evolució de l’economia espanyola és bona. Així ho testimoniava al mes de desembre la revista The Economist, així com tots els organismes internacionals com el FMI, l’OCDE a més del Banc d’Espanya i els gabinets tècnics d’organismes oficials i de diferents mitjans financers.

És interessant recordar que la conclusió a la que arribava el setmanari britànic es fonamentava en l’anàlisi de 5 variables econòmiques: l’evolució del PIB (<3%/any); de la taxa d’atur i la creació de llocs de treball (21,3 milions d’afiliats a la Seguretat Social -10,1 milions dones- i 2,5 milions d’aturats) amb més llocs de treball fixes i de qualitat, amb més de 14,7 milions de contractes fixos i amb la xifra d’autònoms més alta des de 2008; el rendiment borsari amb prop d’un creixement del 20%/any; la inflació subjacent, és a dir, la que compta l’energia i els aliments que evoluciona favorablement; i finalment, el balanç fiscal, on es valora positivament la reducció del deute públic.

Tan importants com les dades objectives, ho són els per què d’aquesta evolució positiva sostinguda en els darrers anys. Cal tenir-los presents, per no oblidar-los i incidir en les polítiques que els refermin. Aquest és el cas de la política laboral que enforteix el mercat de treball, la política migratòria que explica que el 84% dels llocs de treball creats són ocupats per immigrants o amb doble nacionalitat, la política de transició energètica que afavoreix la competitivitat de les empreses i abaratir el consum domèstic, la política fiscal progressiva amb l’augment de la quota de solidaritat o l’augment del Mecanisme d’Equilibri Intergeneracional.

És obvi que aquest creixement no ha millorat les circumstàncies personals de tothom, i que hi ha uns col·lectius on cal incorporar millores substancials com la desocupació juvenil que encara és molt elevada -malgrat trobar-se en els mínims històrics-, cal lluitar contra la precarietat laboral i augmentar el poder adquisitiu dels salaris, és necessari una nova política industrial amb reformes estructurals...

Si aquests indicadors ens diuen que estem en la bona línia, ara cal que aquesta millora macroeconòmica la fem sentir a la majoria de la ciutadania per tal que les veus més catastrofistes no tinguin ni el moment ni l’oportunitat de generar una tensió social innecessària per tal que es puguin afrontar els principals reptes actuals de la societat, com l’habitatge o les infraestructures, des d’un context més equilibrat i equànime.