Cal Guivernau, somni ensorrat
Imatge del Cal Guivernau després de l'esfondrament.
De seguida ens va arribar la notícia. Les fotografies corrien com la pólvora: Cal Guivernau s’havia ensorrat! Només en quedava aquella façana tan singular, de color rosenc, amb aquells ulls de bou ovalats que semblava que tot ho albiraven. Tantes històries, tants records, tantes reivindicacions, tants anhels i tantes il·lusions per veure aquest bastió mudat en la nova Biblioteca Joan Martorell Coca convertits en un munt de runa. El nostre patrimoni rodenc esfondrat, i no és el primer cop. El que havia de ser el projecte cultural més ambiciós de Roda de Berà s’ha convertit en un símbol més de la demorança amb què funcionen les nostres institucions.
Fa més de vint anys —era l’any 2002— que un grup de persones vinculades al Centre d’Estudis Rodencs ens oposàrem a l’enderroc de la casa. Hi havia massa indicis —documentals i arquitectònics— que allò no era un destorb, sinó el casalici que podia haver acollit el castell de Roda. De seguida creàrem opinió i, amb l’ajut i assessorament de la Societat Catalana d’Arqueologia (Joan Carles Alay), Joan Menchon (arqueòleg tarragoní) i Jaume Costa (a la Direcció General del Patrimoni de la Generalitat de Catalunya en aquell moment), es bastí un argumentari per evitar-ne la demolició. I així fou.
No va ser, però, fins a l’any 2010 que va ser declarat Bé Cultural d’Interès Local —tot i que, segons el nostre parer (CER), havia de ser Bé Cultural d’Interès Nacional—. Massa tard, ja. L’edifici amenaçava ruïna des de feia temps. I feia patir. Tot s’alentia en excés entre decisions administratives i polítiques: malabarismes mortals. Però l’octubre de 2023 rebíem amb alegria la notícia que començaven les obres per rehabilitar Cal Guivernau gràcies als fons europeus. Una casa pairal, l’antic castell de Roda, els col·legis rehabilitats —obra del mestre de cases rodenc Marià Bonan—, l’edifici on generacions i generacions de rodencs i rodenques havíem començat a llegir i escriure, finalment semblava tenir una oportunitat: patrimoni del passat, llavor de futur.
Però aquesta setmana passada tot se n’ha anat en orris! Hem fet tard, massa tard! Què ha passat?, ens preguntem. Per què no hem estat capaços d’aturar aquest enfonsament? Algú hauria d’explicar-nos per què aquest país maltracta tant els nostres béns patrimonials, que es perden en despatxos maldestres i negligents, inundats de paperassa. Per què la cultura està tan maltractada, al cap i a la fi! El llegat dels nostres avantpassats convertit en pols, en enderroc; dovelles que seran jardineres, pur ornament, un cop més. Somnis furtats!
Senyors, Cal Guivernau era el pont entre el passat i el futur! Massa perdurable per precipitar-ho cap al no-res!