Assegurances amb fòrceps

S’imaginen que en arribar a la línia de caixa del supermercat i haver-nos proveït dels productes que portàvem a la nostra llista de necessitats ens obliguessin a adquirir-ne uns d’addicionals perquè a la cadena per la que hem apostat els interessa? I que ens ho posessin com a condició per poder-nos emportar allò que havíem vingut a buscar? Ho deixarien tot allà i marxarien a un altre establiment, oi? Doncs aquest és el sistema que algunes entitats bancàries han utilitzat per col·locar als seus clients de préstecs hipotecaris unes innecessàries assegurances com a condició sine qua non per tramitar la seva hipoteca.

El xantatge i la coacció són molt evidents. L’accés a un crèdit hipotecari és, per a molts ciutadans, una de les decisions més importants i compromeses de la seva vida, perquè és l’única forma d’accedir a quelcom tan important com un habitatge de propietat. I això passa perquè un banc et consideri mereixedor de la seva confiança (una confiança que, que per cert, durant molts anys es va repartir a discreció pensant només en arribar a objectius i provocant la pitjor crisi financera de la història moderna, però això són figues d’un altre paner). El cas és que els bancs s’aprofiten d’aquest moment en el que tenen la paella pel mànec per endossar altres productes que formen part, com no, del seu entramat empresarial.

Els més habituals són les assegurances de protecció de pagaments i de vida. Dos requisits per concedir la hipoteca que apareixen per art de màgia en el moment en què, després d’un seguit de tràmits, el banc ens dona la feliç notícia que la cosa tira endavant. Un moment de debilitat, vaja. El mètode per fer que ens l’empassem amb fòrceps és encara més evident quan ens la plantegen amb prima única i ja finançada amb el crèdit hipotecari. Tot són facilitats. Per a uns productes que, recorde-m’ho, no havíem vingut a buscar i que, molt probablement, no necessitem. O potser ens poden interessar, però no en les condicions que ens planteja la nostra entitat. N’hi ha d’altres i aquí està la gràcia de la lliure competència, oi? Aquesta és una altra clau del mètode: jugar als fets consumats i amb una manca total de transparència per vincular les assegurances a la hipoteca amb un llenguatge poc entenedor. Així neutralitzen qualsevol intent del consumidor de plantejar resistència. Signa i sigues feliç. I paga, és clar.

Afortunadament, els jutges estan tombant cada cop més aquestes pràctiques i les consideren el que és molt evident que són: un abús bancari. La novetat de les últimes sentències és que estan obligant als bancs que incorren en aquesta mala praxi a tornar tot l’import d’aquestes assegurances pagades amb prima única, i no només la part proporcional en funció del temps d’hipoteca que quedava per davant. Que és el que correspon quan t’han forçat a adquirir un producte que no necessitaves. Un nou cas en el que podem reclamar allò que és nostre amb moltes probabilitats de recuperar-ho, veient la tendència de les decisions judicials dels últims anys.