«Bon dia, com estàs?»

Fa pocs dies, una amiga de Reus, diguem-ne una amiga sènior, va protagonitzar una divertida anècdota que us compartiré. Alguns podran pensar que és això, una història més de Reus, però penso que exemplifica a la perfecció la decadència social en la qual viu l’occident del nostre món, Europa.

Tot va començar amb un escuet missatge de whatsapp que deia «bon dia, com estàs?». Pot semblar irrellevant però en un món on tothom es mou per interessos i on brilla la superficialitat, és d’agrair i destacar que un missatge d’una persona a la que aprecies t’interpel·li personalment.

Sota l’aparença d’un missatge sincer, curt i directe ... però, s’hi amagava un rerefons curiós. Ella, companya d’aventures polítiques, a la qual vaig trucar per saber com li anava també la vida i esclarir si li venia de gust fer un cafè o veure’ns per actualitzar-nos em va respondre amb el següent: «Ostres Marc, disculpa, porto dues hores penjada del telèfon... i he agendat varis cafès i dinars ... ».

Com? Alerta! Resulta, per a la meva sorpresa, que no era un missatge personal sinó un enviament massiu, per equivocació, que s’havia fet a una llista de distribució. Més de cent persones l’havien rebut i, no sé si per sorpresa o de grat, el que vull destacar és la reacció de bona part dels receptors.

Molts, com jo, li van respondre el missatge o la van trucar. La majoria contents d’haver-se sentit interpel·lats per una persona valorada i estimada, en especial aquelles persones amb qui feia temps que no coincidien o parlaven. Curiós, com a partir d’un missatge fortuït, en van sortir converses improvisades, cafès i algun dinaró d’aquells de «posem-nos al dia».

Escric això, no tant per l’anècdota en sí sinó per destacar com de simples en som les persones. Per repensar les nostres relacions personals. Per reflexionar sobre l’estil de vida del món actual. Les ràdios, televisions i diaris parlen de la soledat no buscada i de com d’impersonal és la vida que joves i no tant joves vivim... No els falta raó!

A tall personal, quan vaig tornar-li la trucada a la Dolors, amiga, i em va explicar com havia anat tot, se’m va engrandir el cor. Alguns pensaran que aquesta actitud pot ser sensacionalista o que sóc un sentimental però la veritat és la següent: ens cal més humanitat.

Ens cal i hem de reconnectar amb família i amics. Intentar, de cor, ser propers i interessar-nos pel devenir de les persones que estimem i ens són importants. Si nosaltres no actuem, ningú ho farà. No es tracta d’una actitud egoista sinó generosa.

He de reconèixer, amb la boca petita, que em va sorprendre com un missatge involuntari de whatsapp havia generat tantes adhesions i reaccions positives. A la vegada, vaig pensar, quin món ... no n’hi ha prou amb pensar com estimem les persones sinó que l’important és fer-ho palès i quedar amb elles.

No menyspreem mai el poder d’un «Bon dia, com estàs?»