Estètica i brutícia

Normalment per Tarragona circulo en moto. És l’única manera assenyada que conec d’aconseguir aparcament amb una mica de celeritat i no morir en l’intent. També m’estalvio l’impost indirecte i diari de pagar per aparcar, ja que l’impost de circulació municipal només m’autoritza a fer rodar el vehicle, no diu pas res de poder-lo deixar aturat.

Però fa alguns dies que la moto va decidir deixar-me tirat i he pogut gaudir del sa costum de caminar. Ha coincidit amb unes jornades força tòrrides, però l’exercici és igualment sa, i ja em convé. D’aquesta manera, he passat per indrets que anant motoritzat m’havia d’estalviar.

Un d’ells ha estat el carrer Orosi, que no havia trepitjat encara des que se li va fer la rentada de cara. Qualsevol millora respecte de com estava abans és positiva, però reconec que no entenc per què si es renova el paviment, en posen un que, malgrat estar net, sembla brut. Potser és una nova estratègia que els ajuntaments han decidit aplicar –m’han comentat que en algun carrer de Reus també l’han col·locat, aquest tipus de paviment.

D’aquesta manera, suposo, sempre pot quedar el dubte de si les taques del terra són ‘originals’ o fruit de l’esdevenidor propi de la ciutat. Perquè abans d’arribar al carrer Orosi vaig haver de recórrer bona part del barri del Port i encara després, passar pel carrer de la Pau (abans de la Pau del Protectorat) i amunt cap a Méndez Núñez fins a arribar a la Rambla Nova.

La conclusió més immediata del meu passeig és que Tarragona és una ciutat bruta. Ara que el contracte de la neteja per als pròxims anys està d’actualitat aporto el meu granet de sorra.

No tan sols està bruta, sinó que hi ha espais en un estat força lamentable. Si plogués més, potser es notaria menys, però no ho fa. I si hi hagués menys coloms, segurament hi hauria menys merda pel carrer. Una merda acompanyada de les incombustibles taques de pixum que fanals, bancs i racons de tota mena recepcionen de gossos de tota mena. És a dir, dels que van acompanyats d’una ampolleta d’aigua ruixadora (que neteja consciències més que no pas pixarades) o els més alliberats, que poden aixecar la pota sense un mal retret.

Ja entenc la dificultat de netejar una ciutat en què els mateixos ciutadans que l’habiten sovint no ajuden. Però això no impedeix que només recordo veure netejar de debò els carrers quan arriben eleccions o quan tocava renovar el contracte de la neteja (llàstima que s’ha encallat).

De fet, fins i tot recordo quan es presentaven màquines innovadores: Una moto que xuclava cagarros de gos i un sistema només pensat per a eliminar els xiclets que taquen els terres de la majoria d’espais de vianants de la ciutat. La vaig veure funcionar i després d’unes quantes hores i milers de litres d’aigua llençats, només van fer net un espai ridícul. Mai més no l’he tornat a veure.

Ja deixo estar el tema de la neteja, perquè començo a semblar-me a un avi mirant una obra i això aspiro a fer-ho en uns anys sense haver-ne d’escriure res.

Al carrer Méndez Núñez, per on sí que passo força més sovint per logístiques personals, sempre m’he preguntat per què la façana de l’escola Pau Delclós llueix unes més que visibles taques blaves. Tinc tendència a pensar sempre el pitjor i sembla que en el seu moment van decidir esborrar alguna pintada. Van triar la primera pintura blava que van trobar i a cap responsable de manteniment municipal no li va semblar malament que l’efecte sigui d’una deixadesa enorme.

Fa anys que està així i a ningú l’importa, perquè, total, és una escola pública.

Ja sé que només és una qüestió d’estètica, però també posa de manifest el poc que apreciem cuidar allò que ens és comú, en el sentit de comunitari. I tant de bo m’equivoqui i em corregeixin i em digui que va ser una iniciativa dels nens i van decidir deixar-la com a record o que són pintades artístiques i què sabré jo d’estètica.